El tauler polític espanyol

Sortida pel centreesquerra (C's-PSOE)

No hi ha articulació de l'esquerra (PSOE-Podem) i s'esquerda l'entesa del centre dreta (PP-Ciutadans)

3
Es llegeix en minuts
fcasals41676205 opinion   ilustracion de maria titos180120134955

fcasals41676205 opinion ilustracion de maria titos180120134955

Pablo Iglesias i Mariano Rajoy han fet autocrítica pels mals resultats del 21-D però ningú sap en què ha consistit l’examen de consciència. A la formació morada, l’ampli sector crític es comporta com els contradictors de les polítiques del president del Govern: parlen als passadissos i callen a la reunió oficial. Aquesta setmana s’ha tornat a acreditar que entre els populars cap líder regional és capaç d’enarborar la bandera de la dissidència lleial i que entre els populistes, no hi ha base per refutar el que es qualifica com a «inconsistent» discurs d’Iglesias. Els dos líders atribueixen a Catalunya els revessos dels seus partits, però la realitat és una altra: ja van arribar al 21-D amb plom a les ales. La crisi de l’un i de l’altre venia de lluny i els comicis catalans només les van aguditzar totes dues.

    

Els analistes demoscòpics –tenim les últimes enquestes i molt aviat apareixerà la del CIS amb estimació de vot– formulen una teoria cada vegada més convincent: Podem i el PP, o a la inversa, es comporten electoralment com a vasos comunicants. És a dir: en la mesura en que els morats deixen d’aparèixer com una amenaça a l’statu quo, descendeix també la intenció de vot del PP i baixen els percentatges de fidelitat dels seus antics electors. La conclusió és que la por guarda la vinya a la dreta que, quan percep que Iglesias ha ensopegat, desplaça el seu vot a una alternativa més convincent: Ciutadans. Aquesta és una de les claus que expliquen l’augment fulgurant de les expectatives del partit de Rivera.

El PP té més possibilitats de recuperació que Podem. El partit morat és un puzle al voltant d’un nucli dur –el complutense– al qual s’agreguen les confluències que responen a criteris ideològics i tàctics freqüentment divergents. Vistalegre II, la gran assemblea de Podem que al febrer va entregar el poder a Iglesias que no el va compartir amb Íñigo Errejón tot i obtenir aquest el 40% dels vots, es perfila ja com un greu error, no tant dels inscrits, sinó del mateix líder, Iglesias, que no ha sabut gestionar la seva victòria, mantenint actituds personalistes i prepotents. El poder partidari de Rajoy és més tou però no menys implacable. Tots dos podrien emular el general Narváez, del qual s’expliquen dues anècdotes impagables.

    

Es diu del que va ser set vegades cap del Govern entre 1844 i 1868 que en un Consell de Ministres un d’ells li va etzibar que abans de firmar una disposició es tallaria la mà dreta. A la qual cosa el general va contestar: «vostè no es tallarà cap mà. Amb la dreta firmarà la disposició i amb l’esquerra em tocarà vostè els pebrots». Quan expirava, Narváez va voler confessió i a l’instar-lo el sacerdot a perdonar els seus enemics li va respondre: «no puc, els he matat a tots». Doncs bé, alguna cosa hi ha de Narváez en Rajoy i Iglesias. Són líders extraordinàriament diferents, als antípodes ideològics, però que per reequilibris electorals corren una sort semblant. Fins i tot, el líder de Podem ha advertit a Rajoy al Congrés sobre com és de poc «fiable» per al president del Govern  Albert Rivera. Ara Ciutadans succiona vots al PP, i alguns també a Podem i, sens dubte, més encara al PSOE.

No és impossible que la sortida de la crisi a Espanya –entre altres coses per abordar definitivament la de Catalunya– procedeixi del centreesquerra, és a dir, d’una entesa entre Ciutadans i el PSOE. Després de les generals del 20-D del 2015, Rivera va recolzar Sánchez en la primera investidura fallida de la democràcia. Però allò va ser una prova que la sintonia entre les dues formacions era possible. Rivera ja ha declarat que pot governar amb l’esquerra i la dreta. L’estabilitat –fràgil però estabilitat– del PSOE en les enquestes i l’increment de Ciutadans ofereixen una alternativa nova de Govern després d’una confrontació electoral que serà el 2019 si Rajoy no aconsegueix tirar endavant els Pressupostos. No hi ha articulació de l’esquerra (PSOE-Podem) i s’esquerda l’entesa del centredreta (PP-Ciutadans).

Notícies relacionades

    

Potser al país li aniria bé comptar amb aquesta nova opció d’ampli espectre, deixant als marges un PP que necessita un sanejament a fons i un Podem que acaba de complir quatre anys de vida i ja mira més al passat que al futur. Ni l’un ni l’altre partit disposen de full de ruta. És possible que Rajoy canviï al març el Govern i també que Iglesias ampliï el protagonisme d’alguns dissidents. Però tots dos han entrat en una fase depressiva que requeriria una llarga teràpia.