ANÀLISI
Rendes mínimes a Espanya: esperant Godot
Hi ha consens, però no compromís per protegir adequadament les llars més pobres
Una dona amb un dels seus fills, víctimes de la pobresa energètica, al seu pis de Barcelona. /
Espanya, juntament amb Itàlia, és el país on les prestacions tenen un menor impacte en la reducció de la desigualtat, el que menys ajuda les llars amb rendes més baixes, segons l’informe que acaba de publicar la Comissió Europea, Report on Public Finances in EMU.
El sistema de garantia d’ingressos és el que hauria d’assegurar un nivell adequat de rendes als que no poden obtenir ingressos per salari. És una complexa xarxa de prestacions contributives i no contributives, l’últim nivell de les quals el formen les rendes mínimes autonòmiques, la política social més directament enfocada a l’assistència de les persones en pobresa severa. Són una part petita del sistema de garantia d’ingressos –6% de la despesa total– que juga un paper fonamental: són l’últim recurs disponible per als que han esgotat totes les ajudes contributives.
Les rendes mínimes van acusar, des d’inicis de la crisi, una demanda creixent dels que havien esgotat les prestacions i no aconseguien tornar al mercat laboral. Segons les últimes dades del Ministeri de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat, des de l’any 2002 fins al 2015 el nombre de beneficiaris ha passat de 322.319 a 789.672, i la despesa, de 250,7 milions a 1.359,6 milions d’euros. No obstant, aquest important augment no ha resultat suficient: el sistema de rendes mínimes no arriba ni a la meitat de les llars sense ingressos. Les rendes mínimes, en la majoria de les comunitats autònomes, protegeixen poc –per les seves baixes quanties–, i protegeixen poca gent.
Des d’Europa la pressió per a la millora dels sistemes de rendes mínimes dels estats membres ha pujat d’intensitat. S’ha recollit com a dret al Pilar Social i el Parlament Europeu ha aprovat la creació d’un marc europeu de rendes mínimes. La Comissió Europea, cada any, recomana a l’Estat espanyol abordar les disparitats regionals en els règims de garantia d’ingressos i millorar el suport familiar. El Ministeri de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat ha fet una revisió exhaustiva dels Sistemes d’Ingressos Mínims d’Espanya, les conclusions de la qual esperem conèixer aviat.
Tot indica que hi ha un ampli consens per millorar les rendes mínimes. Ens hem de preguntar llavors per què no estem presenciant la reforma del sistema en aquells assumptes en què hi ha acord i evidencia que s’ha de millorar: (1) adequació –quanties suficients per garantir un nivell de vida digne i evitar la pobresa, especialment en llars amb fills/es a càrrec, que presenten les bretxes més importants–, (2) cobertura –augmentar la proporció de persones en situació de pobresa severa que accedeixen al sistema– i (3) l’harmonització del sistema, tant entre la part contributiva com no contributiva, com entre les diferents comunitats autònomes.
Hi ha consens, però no compromís. Lamentablement, el pur consens no aconseguirà que l’actual sistema faci el que se suposa que ha de fer: protegir adequadament les llars més pobres i alleujar les formes més severes de pobresa. H
