La gran pausa

Estic molt alterada. No puc amb tants canvis. No puc amb tanta rapidesa. Vaig néixer l’any 1974. Franco encara era viu. Teníem televisió a casa, amb dos canals, un tocadiscos enorme de color vermell que va explotar un dia mentre m’explicava un conte i una ràdio gegant on vam seguir atents el cop d’Estat del 23-F. Vaig estudiar EGB, BUP i COU. No em van oferir el meu primer porro fins als 23 anys. Em maregen els porros. No m’agraden. Em relaxen massa i és clar… Com que soc una mica histèrica, el pas de la histèria al relax l’he de fer molt bé perquè no m’agafi alguna cosa.

¿Per què us explico això? Doncs perquè des d’aleshores, no han parat de passar coses. Moltes. Però res tan heavy com internet. I des del naixement de Facebook l’any 2003 tinc la sensació que tot va massa ràpid. L’espècie humana s’ha acostumat als canvis durant la història d’una forma més progressiva. Més lenta. Teníem temps d’assimilar-ho tot més o menys bé. ¿Però què passa amb les noves tecnologies? És absolutament impossible entendre-les totes. ¿I les xarxes socials? ¿Quantes converses a la vegada pot mantenir un ésser humà? ¿I la informació? ¿És necessari saber-ho tot? Una histèria col·lectiva s’ha apoderat de nosaltres i no se’ns pot escapar res. Aplicacions que ens ho fan tot. D’aquí poc temps els carrers estaran deserts de persones i només hi haurà recaders portant menjar i coses d’un lloc a un altre. Treballarem tots des de casa.

A Catalunya som tan avançats que fins i tot tindrem un president que viu en un altre país.  El Gran germà de George Orwell ha arribat i em fa molta por. Ja no valen els currículums, les referències o les bones amistats. Ja no val mentir. Res es pot falsejar. Res es pot amagar. Gent especialitzada es dedica a entrar a internet per analitzar psicològicament les persones. Un mal comentari a Twitter, una declaració d’intencions a Facebook o una foto amb un personatge determinat a Instagram em pot vetar en una feina o me la pot donar.

 El passat no es pot esborrar.  El que diguis o facis a internet es quedarà allà per sempre. Tots hem de ser graciosos, intel·ligents, mesurar bé les nostres paraules i semblar supernaturals. Una supermegaexigència s’ha apoderat de nosaltres. El pànic a ser destruïts. Eliminats. Ja no ets el meu amic de Facebook o ja no et segueixo a Twitter. Has sortit del grup. Ens estem venent a nosaltres mateixos i tot... ¿per què? No ho sé, ¡però ho fem! És terrible. La gent ens jutja, ens analitza i ens defineix constantment. Ens etiqueta, que és una paraula terrible que es fa servir a Facebook per definir les persones. I el pitjor és que la xarxa no et permet canviar d’opinió, evolucionar o aprendre. Jo tinc tot el dret a posicionar-me políticament ara en una cosa i canviar 10 anys més tard d’opinió. Tinc dret que m’agradi un grup i odiar-lo cinc anys més tard i tinc dret a dir-te que t’estimo ara, però no em pots obligar a estimar-te tota la vida. ¿Em titllaran d’incoherent si deixa d’agradar-me Bruce Springsteen o un dia deixo de mirar Joc de Trons? Ens obliguen a encotillar-nos, a definir-nos, a decidir si ens agrada o no ens agrada, si en som fans… On som, què fem, què pensem, què llegim... ¡I tot ràpid! Res de pensar, ha de ser a l’instant. Tot és per ara mateix. Ens creiem que som lliures però estem més que acorralats. Som presoners de les nostres pròpies paraules. Tot el que diguis o facis pot ser utilitzat en contra teva.

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

Tota aquesta histèria es deu a la llei de Moore. Una llei creada als anys 60 que ens diu, resumint-ho molt, que els avenços tecnològics creixen de forma exponencial i no lineal. O sigui, de forma megaràpida. Cada dia que passa, tot és molt més barat, molt més petit i molt més potent. Es diu que un telèfon mòbil d’ara, als anys 90 costaria uns quatre milions d’euros i ocuparia una habitació sencera. No sé què ha de passar perquè els adolescents del segle XXI al·lucinin com vam al·lucinar la generació dels anys 80 del segle passat.

El meu primer ordinador tenia 64 K de memòria i el meu mòbil del present té 64 gigues. ¿Com li expliques això a un mil·lennista? No es pot. No ho entenen. Els natius digitals tindran un problema si la llei de Moore arriba al seu final el 2021 com prediuen alguns. Me’ls imagino a tots com zombis deambulant per les xarxes buscant canvis nous i ràpids. No sé si estan preparats per a la gran pausa. Però si la llei de Moore no mor i se segueix complint, acabarem vivint, si és que no ho estem fent ja, dins d’un capítol de Black Mirror. I aquesta és una altra cosa. El que ens atabala del nostre present a la vegada ens fascina. Ni per tot l’or del món m’agradaria tornar al segle XX. Amb dos canals de tele i quedant amb la gent una setmana abans per anar al cine. No. Llarga vida a la llei de Moore.