Un any, estem vius

El pitjor de Donald Trump és la seva imprevisibilitat i en política el que és imprevisible és perillós. L’avantatge als Estats Units és que el poder està tan repartit que el president no pot fer el que vulgui per moltes pulsions autoritàries que tingui. Ha passat un any i els equilibris han funcionat. De moment.

La seva política exterior ha sigut consistent amb el que va expressar a les primàries i durant la campanya electoral. I molt consistent si tenim en compte qui són els seus grans donants, com el magnat Sheldon Adelson, el que Esperanza Aguirre ens va voler colar a Madrid. Adelson juga a l’equip de Benjamin Netanyahu. Ha sigut qui més ha insistit en el trasllat de l’ambaixada a Jerusalem.

Va començar el seu camí pressionat per una doble promesa estrella: construir (més aviat acabar) un mur a la frontera sud i que Mèxic hauria de pagar la factura. El seu cap de gabinet, el general John Kelly, va aclarir aquesta setmana que Mèxic no pagarà i que la promesa va néixer d’una mala informació. El president no va trigar a desautoritzar Kelly des de Twitter: «El mur és mur i no he canviat des del primer dia (…) Mèxic pagarà d’una manera o d’una altra aquesta obra».

El dolent

Trump no va començar els seus viatges a l’exterior pel Canadà i Mèxic, com era tradició. Es va estimar més deixar clares les seves prioritats: l’Aràbia Saudita i Israel. Tenia un bon motiu a Riad. Va tancar una venda d’armes per valor de 98.000 milions d’euros. També va tornar a la política tradicional dels Estats Units en què l’Iran és el dolent de qualsevol pel·lícula. Amb Israel no hi ha mudança, sempre ha sigut el gran aliat dels nord-americans.

Obama i Netanyahu no amagaven la seva animadversió mútua. Trump es porta aparentment bé amb ell malgrat que són dos mascles alfa a l’escenari. És curiós perquè Trump té declaracions favorables a grups supremacistes dels EUA que militen en l’antisemitisme.

Les seves prioritats durant aquests dotze mesos han sigut dues: desmarcar-se d’Obama i aconseguir un Saddam Hussein particular que pugui servir-li de cortina de fum. Kim Jong-un, el dictador de Corea del Nord, es va presentar voluntari per al paper. La diferència amb Saddam és que Kim sí que té armes de destrucció massiva però li falten míssils capaços de transportar armes nuclears fins als EUA.

Kim és un altre necessitat de notorietat. Han iniciat un duel d’insults i de qui la té més grossa (botó nuclear). No sabem si Trump comprèn la complexitat d’un problema que afecta la Xina, sobretot, a més a més del Japó i Corea del Sud. Mentre ell aposta per la retòrica guerrera, el seu aliat (Seül) pacta amb el Nord desfilar sota una mateixa bandera als Jocs Olímpics d’Hivern.

Un dels riscos és que la verborrea reemplaci la realitat. La seva croada contra el fake news, que en un principi es podia prendre com una estratègia audaç per descol·locar els rivals, s’ha instal·lat al seu imaginari. És el primer que es creu la seva pròpia propaganda.

L’al·lèrgia a tot el que faci olor d’Obama s’ha concretat en l’abandó de l’acord sobre el canvi climàtic, un assumpte del qual és negacionista. O ho són els interessos que l’acompanyen a més a més dels votants de les zones mineres dels EUA.

El següent pas serà l’acord nuclear amb l’Iran (aquí tornen a entrar en escena Netanyahu i Adelson) que van firmar els cinc grans del Consell de Seguretat de l’ONU (EUA-Obama, Rússia, la Xina, França i el Regne Unit) a més d’Alemanya. L’acord impedeix que els iranians fabriquin una bomba nuclear. A canvi, la comunitat internacional va aixecar les sancions contra Teheran.

L’Iran ha jugat al mateix bàndol que els Estats Units a l’Iraq i Síria. Ha tingut assessors sobre el terreny i tropes a través dels libanesos de Hezbol·là. Han sigut claus en la derrota del califat de l’ISIS, que no hauríem de confondre amb la derrota de l’ISIS, reconvertit en un grup similar a Al-Qaida.

Relacions complexes

Notícies relacionades

La Casa Blanca invisible sí que funciona

Un any de presidència ple de mentides

Les seves relacions amb Europa han sigut realment complexes. Trump va declarar inútil l’OTAN durant la campanya electoral per matisar-se després com a president. Té problemes amb el seu aliat natural, el Regne Unit. Ha insultat l’alcalde de Londres i assumit discursos descaradament islamòfobs dels ultres britànics. Tot i els esforços de Theresa May per simular simpatia no hi ha relació ni visita oficial.

La seva definició de «caus de merda» per definir Haití, el Salvador i diferents països africans el col·loquen on moltes vegades és: en una campanya electoral permanent en què ell és l’únic centre possible. Els caus de merda confirmen el que ja sabíem: si parles com un racista i també et comportes com un racista, és possible que siguis un racista.