Política, xarxes i fugida de la realitat

Es parla molt dels perills de les xarxes socials per la seva capacitat de propagar notícies falses. En realitat, el més preocupant d’aquesta era hiperconnectada és, no obstant, una cosa més quotidiana i bastant més letal: la nostra distracció i confusió. «No és inusual veure que al pati, a l’hora de l’esbarjo, els nens ja no juguen a empaitar-se o al futbol, sinó que se’l passen mirant el telèfon», ha dit Jean-Michel Blanquer, ministre d’Educació a França i partidari de suprimir els telèfons mòbils a les escoles. Els nens no en tenen cap culpa, evidentment. Imiten els seus pares.

Alguns estudis sostenen que encenem, toquem o interactuem d’alguna forma amb el telèfon fins a 2.617 vegades al dia. Uns més i altres menys,  totes les generacions vivim cada vegada més pendents d’aquesta pantalla de llums que ens cap a la butxaca però que ens connecta amb el món. La irresistible temptació de la instantaneïtat global, envoltada en la utopia de viure sense distàncies, ens està portant a perdre el senderi. Volem emocions immediates, lliures d’esforços incòmodes.

'M'agrada'

 És revelador un article recent a The Guardian sobre la desintoxicació que estan portant a terme alguns dels gurus que van impulsar les grans plataformes digitals. Vivim en una «atenció parcial constant», alerten, que limita la nostra atenció i afecta la nostra intel·ligència. Un d’ells, Justin Rosenstein, l’inventor dels m’agrada a Facebook, s’ha desinstal·lat l’aplicació. «Els m’agrada són brillants rings de pseudoplaer que poden ser tan buits com seductors», diu el seu creador.

Impossible imaginar la divisió social dels fenòmens polítics del nostre temps –sigui brexit, Donald Trump o la recent temptativa secessionista a Catalunya– sense la hiperconnectivitat en què viuen polítics i electors. Temps d’emocions, impulsos i llambregades, a Barcelona, Londres i Washington. I en tants altres llocs, naturalment.

Sobre l'ocellet blau

Imaginar Donald Trump a Twitter és com pensar en un forner amb les mans blanques. Sense farina ni xarxa social no tindrien raó de ser.  Michael Ignatieff explica a les seves memòries polítiques –Fuego y cenizas (2014)– que a l’entrar en política va haver de renunciar a un dels grans plaers de la vida: dir el primer que li passava pel cap. Potser per això va fracassar en aquesta era de política líquida i el loquaç Trump, enfilat al seu ocellet blau, ens té entretinguts i turmentats des de la Casa Blanca.

En aquesta «era de l’etern present» –seguim amb Ignatieff– tendim en l’esfera dels assumptes públics a no distingir entre  immediat i urgent, anecdòtic i fonamental. Kapuscinski explica que prenia notes i no feia servir la gravadora en les seves entrevistes perquè els interpel·lats «parlen d’una altra manera, perdent la naturalitat i originalitat de la seva llengua, que es torna formal, artificial, forçada». Les xarxes, que ens obliguen a estar sempre en guàrdia, ens esmolen els ullals. Res com un bon patapam.  

¿Com és possible que seguim discutint si és possible investir un president que està imputat per diversos delictes i que viu a Brussel·les? Més enllà del reglament, una mica de sentit comú. El nostre sistema constitucional es basa en la representació, el president es deu als catalans –a tots, no solament als seus votants– i ha de passar comptes periòdicament a la Cambra; ha de despatxar assumptes amb col·laboradors i ha de rebre líders al palau de la Generalitat. 

Puigdemont viu refugiat al seu compte de Twitter, allunyat de la realitat catalana i aïllat dels que no pensen com ell. No és un secret que les xarxes socials generen bombolles que tendeixen a reforçar la nostra opinió. Tampoc és casual que en l’últim dels seus articles a Politico, influent mitjà europeu, l’expresident s’oblidés de mencionar la meitat catalana que està radicalment en desacord amb ell. . 

Notícies relacionades

Dir-se Terricabras

Puig surt a la borsa amb cinturó de seguretat

Telegrama a Brussel·les, extret del llibre d’Ignatieff: «Malgrat tots els vaticinis sobre internet com a facilitador de la democràcia, en realitat podria fer que perdéssim l’aspecte que en fa una cosa verdaderament democràtica: el contacte físic entre els votants i els polítics». Perquè rebaixar la Generalitat a un grup de WhatsApp amb un president tuiter al capdavant pot produir un xut d’emocions instantànies per als seus seguidors, però resulta un disbarat. La Catalunya de carn i ossos no mereix ser l’últim ostatge de l’estratègia de salvació judicial de Carles Puigdemont.