Mesa sense rumb

Ja hi ha Mesa, i la nova legislatura arrenca. Tanmateix, se’n desconeix el rumb. L’independentisme s’ha assegurat la majoria, repetint el control de l’òrgan que ja tenia en la legislatura passada, i la proposta d’incloure els comuns ha quedat en no-res. La presència de dones s’ha vist reduïda a la mínima expressió, una sobre set. La pluralitat política i de gènere no hi és ni se l’espera.

L’independentisme va guanyar el 21-D amb un vot més defensiu, contrari al 155 i per la recuperació de les institucions legítimes, que no de suport a un full de ruta futur que ni els partits independentistes ni l’Assemblea Nacional Catalana van saber definir. Després del zenit de l’octubre, ha entrat en una crisi estratègica. La hipòtesi d’una independència fàcil (de trànsit plàcid d’una legalitat a una altra) o la possibilitat de forçar l’Estat a negociar s’han esfumat.

Hi ha dues opcions per als independentistes: mantenir el paradigma estratègic seguit des del 2012 o buscar una refundació que permeti una aliança amb els sectors partidaris del dret a decidir, amb l’objectiu de construir un bloc polític i social més ampli, connectant amb sectors fins avui aliens a la independència. Però això implica posar l’èmfasi en l’obertura del procés constituent i un pla de xoc contra l’austeritat. Mesures, especialment aquesta última, que casen molt poc amb la ideologia de Junts per Catalunya. Fet que apunta, com assenyala l’exclusió dels comuns de la Mesa, que es manté la primera opció.

El 21-D va donar lloc al Parlament al nombre més elevat de diputades. Però aquest fet no s’ha vist reflectit de cap manera en la constitució de la Mesa. Al contrari, s’ha produït un retrocés fins i tot respecte a la legislatura anterior, on hi havia 3 dones sobre 7, i s’ha incomplert el que marca la Llei d’igualtat aprovada pel mateix Parlament. Un retrocés injustificable.

¿Què farà Puigdemont?

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

La gran pregunta ara, un cop resolta la composició de la Mesa, és què farà Carles Puigdemont. ¿Empenyerà l’òrgan rector del Parlament a forçar la interpretació del reglament per aconseguir la seva investidura amb les conseqüències penals que tindria per als seus membres i la més que probable impugnació del Tribunal Constitucional? ¿Renunciarà a la investidura per ocupar un lloc simbòlic des de Brussel·les, amb una mà dreta pilotant aquí el comandament presidencial? O, ¿tornarà per prendre el càrrec? I, ¿què passarà amb la llosa del 155? I més enllà de la fórmula presidencial, ¿quin camí prendrà el nou govern? La improvisació i la falta d’horitzó, sembla, marcaran la tònica.

Per ara, Junts per Catalunya vol treure el màxim rèdit d’una investidura que implica un nou xoc amb l’Estat. Però seguir fent pivotar tota l’estratègia independentista sobre el president implica un benefici a molt curt termini. L’endemà és tota una incògnita, i l’hegemonia de Junts per Catalunya, el desconcert d’ERC i la debilitat de la CUP i els comuns no fa presagiar res de bo.