Cròniques de successos
Desapareguts i segrestats
Les persones grasses, lletges i envellides, en el cas de ser segrestades, no tenen possibilitat de convertir-se en víctimes mediàtiques
Truco amb el mòbil a la meva dona. No contesta. Torno a trucar-li. Tampoc l’agafa. ¿Li deu haver passat alguna cosa? ¿Un accident, un desmai, un segrest o un joquèsé? Immediatament em poso a pensar en les possibles fatalitats. I és que soc un patidor; o sigui, una persona a qui li falta temps per preocupar-se quan la realitat no coincideix amb el seu imaginari. Amb el temps he hagut de relativitzar aquests sofriments, perquè al cap i a la fi i per fortuna totes les vegades que m’he preocupat, al final, l’ensurt ha acabat en no res. No ho dic amb decepció, sinó amb alegria.
No tranquil·litza en absolut saber que a Espanya desapareixen diàriament 38 persones, cosa que suposa unes 14.000 a l’any. La majoria d’aquestes desaparicions es resolen al cap de pocs dies; no obstant, no són poques les que no se solucionen mai. Hi ha qui desapareix per sempre. ¿No és terrorífica una cosa així? Un ésser estimat a qui no tornarem a veure més sense saber per què.
La magnitud del cas Diana Quer ha servit perquè a Espanya es parli del gran nombre de desaparicions per agressió sexual o per altres violències; desaparicions que un patidor veu possibles, tenint en compte el gran nombre d’individus que, amb aparença normal, diuen, se la campen per les nostres vides.
Notícies relacionadesPer cert, el cas de Diana Quer fa que em pregunti què és el que propicia que uns segrestos es tornin mediàtics i d’altres siguin ignorats per l’opinió pública. Segons llegeixo en un informe publicat a Diario 16, els mitjans de comunicació es regeixen per la «síndrome de la dona blanca desapareguda», que és aquell que compleix amb el requisit de dona jove, atractiva, de classe mitjana-alta i blanca.
Pel que sembla, aquestes persones s’adapten als estereotips mostrats per la cultura popular en el cine i la literatura; i això fa que la gent segueixi la notícia de la seva desaparició com si es tractés d’una història de ficció. Així que, una altra injustícia social més, les persones grasses, lletges i envellides, en el cas de ser segrestades, no tenen cap possibilitat de convertir-se en víctimes mediàtiques.
