MIrall negre

La  realitat supera les expectatives de la distopia. Per això, a Netflix anuncien la quarta temporada de Black Mirror amb imatges de les càrregues policials de l’1 d’octubre i amb fragments de les aportacions de Rajoy a la ciència ficció, com ara allò de les màquines que s’han de fabricar perquè fabriquin màquines que no poden fabricar màquines. I amb una frase que diu «el futur ja és aquí», mentre es veu com els polis, escudats en la llei, atonyinen els votants. No hi ha guionista d’SCiFi que millori això, ni tan sols Câpek, Bradbury o Asimov, que van preveure com seria, més o menys, la cosa, o George Orwell, que va parlar del newspeak  però que no va arribar als extrems de preveure que algú que pot anar al Parlament perquè ha rebut molt de suport popular en realitat no hi pot anar justament perquè té massa suport popular. 

El mirall és fosc perquè ens enfronta a dilemes morals nous i a velles reflexions sobre el sentit de tot plegat. No hi ha certeses, sona What a wonderful world i no és una cançó amable i relaxant sinó la banda sonora que ens aboca a censures i repressions, a la deshumanització dels individus sotmesos a uns poders que són aparences i que, sota un vel que diu «veritat» i «democràcia», amaguen destrucció i opressió. Aquest és el futur distòpic: el xoc entre l’obscura realitat on vivim i el miratge d’un món meravellós, que es fonamenta en la mentida estructural, persistent i sistemàtica.