EL NOU ESCENARI POLÍTIC CATALÀ
Ludopatia política
Una acta d'eurodiputat el 2019 donaria més rendiment polític a Carles Puigdemont que un captiveri inevitable en cas de tornar a Catalunya
puigdemont-bruselas
Divendres 8 de gener del 2016. A punt d'extingir-se el termini estatutari per investir president de la Generalitat i posar en marxa el mecanisme automàtic de repetició de les eleccions. El rellotge s'accelera. Ara o mai. Unes hores després, dissabte al matí, les xarxes es desperten amb un nou nom propi damunt la taula: Carles Puigdemont.Carles Puigdemont Quan ja ningú s'ho esperava, Artur Mas cedeix i el fins llavors alcalde de Girona es converteix en el 130è president de Catalunya.
Anem pel mateix camí. Només falta determinar si en aquesta ocasió els temps també es portaran al límit. Igual que va passar amb Artur Mas, Carles Puigdemont veurà com a poc a poc s'amplia el perímetre de persones que pugen al vaixell dels que consideren la seva presidència impossible i abracen l'escenari possibilista en detriment del legitimisme simbòlic.
La prioritat d'internalització del conflicte català que Puigdemont ha fixat com a objectiu està més garantida mantenint la seva residència a Brussel·les
Riscos personals i col·lectius
És cert que només ell (i els lletrats del Parlament, en paraules d'ERC) tindran l'última paraula. Ningú farà posicionaments públics prou explícits que comportin aparellat el risc de ser etiquetat com a traïdor al líder. Però és molt probable que Carles Puigdemont, amb el calendari a la mà, acabi sent conscient (amb tota seguretat ja ho és en aquests moments) de tots els riscos que comporta enrocar-se fins al punt de bloquejar la formació de govern.
Riscos personals: el cartutx de "si voleu que torni el president, voteu el president" està gastat (i podria no funcionar en uns nous comicis); i col·lectius: posar en risc una majoria absoluta que és aigua de maig per a l'estratègia de resistència sobiranista i ajornament innecessari de la vigència de l'article 155 que manté en mans de poders no avalats per les urnes les institucions catalanes.
La prioritat d'internacionalització del conflicte català que ell ha fixat com a objectiu està més garantida mantenint la seva residència a Brussel·les. El juny del 2019 hi haurà eleccions europees i, si els seus drets polítics segueixen vigents, encapçalar una llista electoral li donaria una acta d'eurodiputat que li atorgaria més rèdit i rendiment polític que un captiveri inevitable en cas de tornar a Catalunya. Seria també una manera de generar un fort impacte sobiranista en l'agenda política de les eleccions municipals, que seran el mateix dia.
Aires de 'realpolitik'
De l'altre costat, insistir en idees com que Espanya no pot permetre l'empresonament d'un president de la Generalitat o que Europa no pot tolerar la presó per a qui ha guanyat unes eleccions és seguir apostant per la construcció de castells en l'aire que s'ensorren amb el primer buf de 'realpolitik'. Per això, abanderar un escenari de noves eleccions a Catalunya equival en el fons a un perquè es foti el meu capità no menjo ranxo. Perquè contradiu les conclusions a les quals, més tard del que ho havien de fer, han arribat la majoria de líders del sobiranisme, siguin d'ERC, PDECat o independents: falta temps, paciència i gent. Tota acció que comporti dinamitar aquest nou consens situaria l'acció política dels pròxims mesos en el terreny de la ludopatia política. Jugar per jugar, jugar sense possibilitat de guanyar, només per seguir perdent.
Investidura Carles Puigdemont ERC - Esquerra Republicana de Catalunya Oriol Junqueras Independència de Catalunya Declaració unilateral d'independència (DUI)
