Bea Toribio: "El meu marit se'm va declarar al cementiri"

Aquesta noia de Badalona viu atenta a la mort. Passeja per cementiris i rescata esqueles. Diu que se sent més viva.

3
Es llegeix en minuts
zentauroepp41539322 barcelona 09 01 2018 contra beatriz toribio le encanta la mu180109192158

zentauroepp41539322 barcelona 09 01 2018 contra beatriz toribio le encanta la mu180109192158 / ELISENDA PONS

Es passeja pel cementiri del Poblenou fins a arribar al Petó de la Mort, l’escultura que corona la tomba de la família Llaudet. La reconforta, diu, i li porta bons records. Bons, sí. Perquè mentre gairebé tots fugim del final, Bea Toribio (Barcelona, 1983) hi té afició. Col·labora amb l’Institut Espanyol Funerari en matèria de xarxes socials i té tres pàgines –intriguings–a Facebook:  'me-gusta-pasear-por-los-cementerios-y-qué''fotografía postmortem' i 'in memoriam: esquelas virtuales'. 

–¿Dorm en un taüt?

–Dormo en un matalàs viscoelàstic fantàstic. He provat un taüt, ¿eh? Fins i tot he tancat la tapa. Però no està pensat per als vius. És incòmode. I tampoc tinc pressa.

–¿Ja sap quin final li agradaria?

–No voldria ser enterrada, ni que em posessin en un nínxol. Hi ha una alternativa a la 

–poc ecològica– cremació: el cos és exposat a nitrogen líquid, es torna trencadís i, per vibració, es desintegra. Després, les restes, a urna biodegradable que es podria enterrar en un parc, on els nens juguessin a pilota. Seria una manera de normalitzar la mort.

–Tot i així, li agraden els cementiris.

–Els cementiris són llocs de reflexió. Allà t’adones que no ets etern. És on el Fran –que avui és el meu marit– em va dir per primera vegada que m’estimava i on em va demanar matrimoni.

–Molt Zorrilla. ¿Com es va aficionar a la parca?

–Estant molt malament, vaig entrar al cementiri Sant Crist de Badalona, on visc, i vaig sentir molta pau.

–¿Per què estava malament?

–Tinc un trastorn bipolar de tipus 2, de cicle ultraràpid, que em van diagnosticar als vint i escaig. Quan vaig entrar al Sant Crist encara no ho sabia.

–¿Abans no va tenir símptomes?

–De petita em veia diferent; d’adolescent, complicada. Tenia alts i baixos, anades d’olla... Me n’anava a la biblioteca a llegir totxos de psiquiatria per esbrinar què em passava. I als 16 anys em vaig autolesionar a classe.

–¿Un toc d’atenció?

–Sí. Els meus pares em van portar al psiquiatre i em va receptar antidepressius. ¡Error! Em va venir el subidón i vaig abandonar el tractament. Vaig començar a vestir de negre, vaig canviar Ricky Martin per Marilyn Manson i vaig trobar Barcelona Oscura, un grup de gent molt maca amb la qual feia quedades, també en cementiris.

–¿De debò?

–Si veig una flor a terra, la poso a la tomba més seca. En aquell temps vaig conèixer Carlos, que va morir fa 10 anys de càncer de pulmó. Malalt com estava, es menjava el món. Amb ell, vaig entendre el valor de viure el moment.

 

–Al final es va medicar, ¿no?

–No em puc tractar. Tinc sensibilitat química. La dosi mínima d’un fàrmac es convertia en sobredosi. He après a viure amb això, i també amb el còlon irritable, un ull mig cec, fibromiàlgia, artritis inespecífica, hipertiroïdisme... (Somriu) Faig pesos mentals cada dia.

–¿Pot treballar?

–He fet de tot –en una farmàcia em volien fer encarregada–, però no puc comprometre’m amb una feina normalitzada. Quan el meu cervell fa clic, estic malament. La psicòloga em va recomanar que em dediqués a alguna cosa que m’interessés. Així va ser com vaig obrir les pàgines a Facebook.

–Acaricia una idea: obrir un Death Cafè.

–És una il·lusió, però no m’hi veig capaç.

 

Notícies relacionades

–Expliqui de què va igualment.

–El suís Bernard Crettaz va crear el 2011 el primer, el Cafè Mortel, per discutir sobre la mort i combatre el tabú. Si tens present la mort et sents més viu, no t’aferres a les coses materials, sintonitzes amb la naturalesa.