Anar al contingut

Dura lex, set lex

Joaquim Coll

Sense la por a la presó, els polítics independentistes seguirien en els seus tretze són tretze unilateralistes

«La llei és dura però és llei», seria la traducció d’aquella màxima jurídica llatina que expressa la necessitat de respectar i aplicar la llei, encara que ens sembli rigorosa o excessiva, perquè és positiva per a la societat. I un clar exemple de la seva efectivitat el tenim avui a Catalunya. Siguem sincers. Una cosa és no desitjar mal a ningú i una altra negar l’evidència que és només gràcies a l’acció de la justícia que els líders independentistes estan renunciant a la unilateralitat. Molts no volen admetre-ho públicament però és així. ¿I això és bo? Per descomptat. No hi ha hagut res més antidemocràtic els últims 40 anys que el projecte separatista de la legislatura passada. L’intent d’imposar mitjançant vies de fet un desig que no és socialment majoritari i que, per tant, no només era il·legal sinó també il·legítim. Una pretensió que ha fracturat i violentat la societat catalana.
Dijous passat, tant els líders de les entitats sobiranistes, els Jordis (Sànchez i Cuixart), com l’exconseller d’Interior Joaquim Forn van renegar davant el Tribunal Suprem del referèndum unilateral, la DUI i van acatar explícitament l’ordre constitucional. Van anar molt més enllà en la renúncia del que ho va fer l’exvicepresident Oriol Junqueras va declarar la setmana anterior per intentar sortir de la presó, posant només com a garantia el seu compromís amb la pau, el civisme o les seves conviccions religioses. Com que no va fer cap declaració en què afirmés que abandonava l’enfrontament amb l’Estat per aconseguir la independència de Catalunya, els magistrats van interpretar que persistia el risc de reiteració delictiva. Tant de bo el penediment dels primers sigui real i els serveixi ara per sortir de la presó, encara que convé precisar que en la pràctica judicial espanyola la privació preventiva de llibertat no és una mesura excepcional quan l’acusat s’enfronta a penes elevades de presó, com és el cas dels exdirigents de l’ANC i Òmnium acusats dels delictes de rebel·lió i sedició. S’entén que hi ha un risc elevat de fuga i, en aquest sentit, la fugida de Carles Puigdemont amb la seva ficció de Govern a l’exili no els ajuda. Surtin al carrer o no, en les seves últimes declaracions els acusats han confirmant la tesi de la fiscalia i del jutge Pablo Llarena: l’existència d’un pla per arribar a la secessió per mitjans il·legítims.
Aquests dies se sent dir que mentre hi hagi polítics a la presó o processats no es podrà normalitzar la vida institucional catalana. Sens dubte és una situació anòmala, indesitjable, però siguem també sincers. Només hi ha hagut dues coses que han asserenat els ànims: l’aplicació de l’article 155 i l’acció de la justícia, que no són més que la defensa de l’Estat de dret. Sense la por a la presó, els polítics independentistes seguirien en el seus tretze són tretza unilateralistes de cara a la legislatura que comencem. La desbandada que s’està produint a les seves files, començant per la significativa renúncia a l’escó de Carles Mundó, així ho indica. Per a la normalització democràtica a Catalunya la màxima dura lex, sed lex no és suficient però sí totalment nimprescindible. 

0 Comentaris
cargando