L'odi que riu

En un d’aquests espectacles tan divertits que es fan a Cadis per Carnaval i que es diuen chirigotas, s’explica la història d’una dona que ha de ser ajusticiada (en virtut del decorat sàdic del muntatge, una família de botxins amb destrals i guillotines) perquè va matar el seu marit per una infidelitat. Els botxins diuen que la noia es mereixeria un indult, de tan guapa com és, i afegeixen que tallar-li el coll és un despropòsit («un desperdicio») perquè es perdria aquell bé de Déu. ¿La solució? «Le ­corto el cuello despacito». La lletra s’adequa a la tonada de la famosa cançó i resulta que la decapita «poquito a poquito». Però, com que resulta que la noia «pone palote» al botxí, al final no la mata amb la destral sinó amb «el garrote». I, per tal de demostrar sense possibilitat de dubte quina cosa és «el garrote», els membres de la chirigota es toquen ostensiblement el membre masculí. 

    

Entretots

Títol del tema (Auto)

Subtítol del tema (Auto)

Feia temps que no veia una cosa tan basta i tan poc delicada, que és una manera elegant de qualificar aquesta monstruosa broma masclista. El públic de la sala, mentrestant, reia a cor què vols. No els parleu de feminicidis ni de violència de gènere ni de respecte pel cos de la dona ni de bagatel·les que s’enfonsen davant l’humor (?) esclatant d’un acudit groller. 

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

    

Per cert, aquesta mateixa chi­rigota és la que va ajusticiar Puigdemont, enmig de l’aplaudiment general, amb aires de linxament. L’odi es veu que fa molta gràcia.