Pugna en l'independentisme

Els partits independentistes (Junts per Catalunya, ERC i la CUP) van aconseguir, unint les seves forces, la majoria absoluta a les eleccions del 21-D, però disten molt de ser un bloc homogeni. Al contrari, si ja abans de les eleccions hi va haver fortes disputes sobre si concorrerien en una llista unitària, i si durant la campanya JxCat i ERC van lluitar per imposar-se l’un a l’altre, ara les dues formacions estan embrancades en un pols d’incerts contorns. Una pugna en la qual es barregen recels i discòrdies acumulades; qüestions de profunditat política (¿quin ha de ser el camí que ha de seguir l’independentisme després que la via unilateral acabés amb la suspensió de l’autonomia, perjudicis econòmics i uns greus processos judicials); personals (¿qui serà el pròxim president de la Generalitat?), i legals (¿en quina situació queden els diputats que estan encausats, a la presó o fugits de la justícia?). Posar en funcionament les institucions després de la crisi iniciada els dies 6 i el 7 de setembre, tornar a posar en marxa Catalunya, governar, en definitiva, no sembla de moment una prioritat.

Al contrari, les energies es perden en debats de noms, plets sobre cadires i ocurrències de dubtosa legalitat, com la d’una investidura telemàtica de Carles Puigdemont, que allunyen les institucions catalanes del que hauria de ser la prioritat d’aquesta legislatura: reconstruir i reconciliar, començar a sargir els esquinços que en la societat catalana van generar la via unilateral, l’aplicació de l’article 155 de la Constitució i els processos judicials oberts.

En aquesta pugna de l’independentisme sembla que tot s’hi val, com la pressió sense quarter a ERC apel·lant a les emocions que tan bon resultat li va donar a Puigdemont a la campanya electoral i la filtració interessada d’informació. Pel camí, van caient pesos pesants de l’independentisme (Artur Mas, Carles Mundó) i a poc a poc s’aboca les institucions i el país a un escenari ja conegut i indesitjat: decisions in extremis, preses per un reduït grup de persones, que solen ser salts cap endavant sense xarxa. I no és això el que necessita Catalunya, sinó un Govern que es dediqui a això, a governar, i un president que el dirigeixi aplicant de manera legítima el seu programa pensant en el bé comú i dins de l’ordenament jurídic. ¿És molt demanar?