AL CONTRAATAC

Els uniformes mentals

Pot ser que la llibertat sigui posar-se un vestit concret, però la llibertat verdadera consisteix a arribar a casa, treure-te'l i llançar-lo al cistell de la roba bruta

2
Es llegeix en minuts

L’alfombra vermella dels Globus d’Or es va tenyir completament de negre, reflex del moviment ’Me too’, que té l’objectiu de denunciar l’assetjament sexual a les dones a Hollywood. / EFE VÍDEO

En la gala dels Globus d'Orgala dels Globus d'Or del cap de setmana passat, Hollywood va decidir vestir-se de negre per denunciar i solidaritzar-se amb els casos d’assetjament sexual que han sortit a la llum en tromba durant els últims mesos. 

Naturalment, al cap de dos minuts ja s’havia crucificat les tres pobres desgraciades que per error, per desitjos de protagonisme o perquè els va donar la santíssima gana, van decidir portar vestits d’un altre color. En qualsevol cas, va ser una encomiable i necessària iniciativa que segons la meva opinió va tenir com a resultat, entre altres coses, que la gala fos una de les més elegants que es recorden. 

Jo, si hagués fet les normes, hauria demanat que les dones anessin vestides de negre però que els homes anessin de vermell, per exemple, o de rosa. 

Una vegada més, ells no van haver de fer cap mena d’esforç a l’hora de triar la vestimenta, ja que els esmòquings són sempre negres, només van haver d’escollir una camisa del mateix color, i nosaltres ens vam haver de trencar el cap. No sé com no se’ls va acudir als organitzadors; així, a més a més de la breu llista negra de dones no de negre, se n’hauria pogut fer una altra (de més terrorífica i demoníaca si és possible) d’homes no de vermell o rosa. I qui sap si, després d’acusar-los, perseguir-los i insultar-los, se’ls hauria pogut acomiadar de totes les feines passades, presents i futures tret que acceptessin, com a penitència, anar vestits de vermell o rosa la resta de la seva vida. I els seus descendents també. Mai hi ha prou gent per llançar a la foguera.  

La verdadera llibertat

El negre és un uniforme, les banderes també, fins i tot la nuesa ho pot ser. 

Al Liceu Francès no ens feien portar uniforme, però sí bates, una de quadrets blaus per a les classes i una altra de quadrets vermells per a l’hora de dinar. Les detestava, era la nena més presumida del món i em semblava indignant haver de cobrir elaborats i pensadíssims conjunts amb una bata que semblava unes estovalles.    

Notícies relacionades

Tinc uns amics que tenen una filla de 6 anys que, abans de començar a anar al col·legi, s’entestava a escollir la roba que es posava cada matí i sortia de casa amb vestits impossibles. Ara va a un col·legi on els estudiants porten uniforme i només pot decidir el que es posa els caps de setmana. I els caps de setmana, cada cap de setmana de l’any, es vesteix amb l’uniforme del Barça. 

Pot ser que la llibertat sigui posar-se un uniforme (o una disfressa, que és gairebé el mateix), el que sigui (jugadora del Barça, viuda, infermera, bomber, sufragista) per anar a la guerra i canviar el món o per jugar amb el teu nòvio, però la llibertat verdadera consisteix a arribar a casa, treure-te’l i llançar-lo al cove de la roba bruta.