DUES MIRADES

El mateix altre cop

En una setmana es constituirà el nou Parlament i, si no hi ha un miracle d'últim moment, reproduirà totes les debilitats de l'anterior. Convertir la política en teatre és renunciar al seu propi sentit

1
Es llegeix en minuts

El gran error del procés va ser anar a la batalla sense mesurar les seves forces i menyspreant l’adversari. No hi havia una estratègia assenyada, però sí arengues. Moltes arengues. Un combinat d’èpica i misticisme que encara l’allunyava més de la realitat. Creure que el teatre de cada acte era munició contra el Govern més autoritari, covard i inútil de la democràcia espanyola era simple i perillós embadocament. Un PP que segueix traient pit malgrat que la corrupció li arriba al coll no es deixaria acovardir per un moviment que, malgrat que poderós, molt poderós, estava debilitat per la impotència. Creure en l’ajuda d’Europa ja va ser pura alienació.

Notícies relacionades

Ni el bloc del procés era homogeni ni estava lliure de les trifulgues partidistes ni hi havia un lideratge inqüestionable ni tenia una única estratègia ni, sobretot, estava beneït per l’àmplia majoria dels ciutadans disposats a arribar fins al final. Signifiqui això el que signifiqui. En lloc de despullar les contradiccions del Govern del PP, Catalunya es va despullar socialment, políticament i econòmicament. Les veus que van mirar de posar una mica de sentit comú a la situació s’han anat desmarcant. L’últim, Carles Mundó.

En una setmana es constituirà el nou Parlament i, si no hi ha un miracle d’última hora, reproduirà totes les debilitats de l’anterior. Convertir la política en teatre és renunciar al seu propi sentit. Si no serveix el bé comú, ¿qui serveix?