anàlisi
Vicepresident per un dia
zentauroepp41535084 madrid 09 01 2017 congreso de los diputados comparecencia d180109095259 /
Rodrigo Rato, condemnat per apropiació indeguda, presumpte defraudador, denigrat banquer i desacreditat polític, va rescatar la figura d'aquell vicepresident del miracle econòmic de l'era Aznar per comparèixer davant el Congrés pel malson econòmic que va venir després. Aquell polític ferm i contundent va reaparèixer en el relat dels seus mèrits i ses senyories van tornar a patir en la seva pròpia carn la fúria dialèctica del parlamentari ferotge que va ser.
Els seus trenta anys de militància al PP es van revelar en una actitud que sembla formar part de l'ADN dels gestors populars: la culpa sempre recau en els altres. Ja sigui una crisi econòmica, la corrupció o una nevada, els alts càrrecs dels governs de la dreta, tant si els presideix Aznar com Mariano Rajoy, no tenen mai res a reprotxar-se i sempre es reivindiquen com a víctimes d'una conspiració de l'oposició, dels seus companys de partit, dels mitjans, de la policia, dels jutges o fins i tot de la meteorologia.
Com era d'esperar va culpar Rodríguez Zapatero de la crisi i va obviar qualsevol responsabilitat quan es va inflar la bombolla immobiliària i creditícia, alimentada amb les seves polítiques que, sota la falsa bandera del capitalisme popular, van encobrir la descapitalització del sector públic i van afavorir les privatitzacions més opaques i especulatives contemplades per una economia europea. Del seu pas per l'FMI només recorda que no tenia prou mitjans per impedir que les escombraries inundessin les plantes nobles de les entitats financeres. Fins aquí res fora del guió. La notícia saltava en el seu relat del rescat de Bankia.
Evidentment la culpa seguia sense ser seva. La novetat ara és que la culpa recau en el PP. Amb la convicció dels seus millors temps de tsar econòmic, Rato va relatar com al voltant de Bankia, el resultat de les fusions de les caixes controlades pels populars, es va desencadenar en el PP una cruenta i destructiva guerra pel poder i el control polític de l'entitat cridada a ser el vaixell insígnia del seu poder econòmic; tot valia per fer-lo fora de la presidència, fins i tot enfonsar l'entitat.
Com a bon estrateg, Rato va evitar assenyalar Rajoy per no provocar un adversari a qui sap que no pot vèncer, però no va tenir pietat per passar comptes amb Luis de Guindos, a qui va tractar amb el menyspreu reservat als treballadors deslleials que s'han passat a la competència o els fills polítics que treballen per a l'enemic.
El ministre De Guindos ja ha corregut a declarar que no entrarà en polèmica. Els ciutadans que paguem el rescat amb els nostres impostos, els clients de Bankia que ho van pagar amb els seus diners i els treballadors de l'entitat que fins i tot ho paguen amb la seva feina i la seva salut tampoc volem polèmiques. Però sí que exigim les explicacions que encara se'ns deuen per aquesta guerra civil Popular de filtracions, fets alternatius, auditories arreglades, informes trucats i usos i abusos del poder que ens ha acabat costant 40.000 milions d'euros.
