Els àngels sobreviuen a l'infern

Tinc la impressió que l’infern està passant de moda. La paraula continua existint en els diccionaris però el seu ús social penso que avui és molt escàs. Suposo que als col·legis dirigits per religiosos se’n deu parlar, de l’infern, perquè l’existència d’un lloc tan terrible com l’infern és un fet bàsic en l’àmbit de les creences religioses. Però no sé si és gaire coneguda, avui, l’explicació del que és l’infern, i el mateix passa amb la descripció del cel.

L’infern és un lloc on es troben els àngels que es van rebel·lar contra Déu i es van convertir en dimonis. Intento imaginar-me la decisió de la divinitat de sotmetre aquells àngels a practicar la maldat. Un foc etern suposa un suplici etern. Res més lluny de la nostra cultura, de la nostra societat, on res és per sempre. Hi ha un amor i un desamor, una impaciència i una calma, un desig que dona pas a un altre desig.

Però és evident que la creença en l’infern ha estat àmpliament popular. Tot i la decisió divina de convertir els àngels en dimonis no sembla que hagi estat rebuda amb gaire interès. Potser és que ja estem acostumats a viure en constants canvis.

A més a més, això dels dimonis i de l’infern ha quedat molt frivolitzat. Hi ha una dita molt agressiva: «Advocats i procuradors a l’infern de dos en dos». No sembla gaire respectuosa amb els professionals del Dret.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Quan jo era jove, vaig exercir d’advocat un parell d’anys. Potser massa poc temps per caure a l’infern. Però en un viatge a peu vaig passar per l’estret de Collegats procurant no caure al barranc de l’Infern.

«Fins i tot a l’infern cal tenir amics», diu una expressió popular. Quan jo era jove, l’infern era tan popular que fins i tot de la butxaca interior que hi ha a l’americana dels homes se’n deia l’infern.