ANÀLISI
La falsa modèstia d'un club ric
zentauroepp41526305 180108133515
Només era qüestió de seure i esperar. Quatre mesos després que Albert Soler, llavors màxim executiu de l’àrea esportiva, assegurés que no pensaven entrar en el joc de la inflació, que hi havia línies vermelles que el Barça no estava disposat a travessar, els blaugranes han pagat 160 milions d’euros –entre fix i variables-- per Coutinho. Pot semblar una barbaritat, fins i tot una obscenitat, però és el preu que demanava un Liverpool que no tenia cap necessitat de vendre i, davant això, el Barça tenia dues opcions: jugar o quedar-se a la casella de sortida.
El flamant fitxatge blaugrana és una exhibició de múscul financer d’aquest club que juga a l’oca, mentre «altres ho fan al parxís». El PSG es va menjar Neymar i va comptar no 20 sinó 220. I el Barça va de Dembélé a Coutinho amb gairebé 300 milions: d’oca en oca, i Griezmann perquè li toca.
Aquest fitxatge només confirma el que ja va semblar al setembre, que el Barça es feia el digne per intentar justificar el seu fracàs i que, mentre la seva economia ho permeti, continuarà recorrent al mercat. El temps ha tornat com un bumerang aquella frase que deia que «gastar 270 milions en dos jugadors hauria sigut una irresponsabilitat». Albert Soler, que ja no mana en l’àrea, no pot rebatre’s a si mateix i Jordi Mestre, el vicepresident esportiu, s’acull a les rebaixes de gener com a explicació.
Encara que l’incomodi reconèixer-ho, el Barça paga perquè pot, perquè és un club ric, com el Madrid o el United, que ha de competir en un nou ordre internacional on els propietaris del PSG o el City, entre altres, intenten desbancar-los. Potser no els sembli just ni sigui sostenible a mitjà termini, però a un club que persegueix els mil milions de pressupost no li convé anar de modest perquè la realitat el desmenteix.
Davant la improbable aparició d’un altre Messi o un nou Iniesta, el futbol base intenta generar, com a mínim, jugadors tan vàlids com Sergi Roberto, mentre que la secretaria tècnica reforça l’equip amb el millor del mercat. Com quan van pagar 100 milions de pessetes per Alexanko, o quan van ser els primers a superar els 30 milions d’euros per un lateral, Dani Alves. Sense oblidar que van desemborsar 82 milions per Luis Suárez i una quantitat indeterminada, entre 57 i el que vostès vulguin, per Ney. No, no és un club pobre, encara que a vegades li agradi aparentar-ho.
Després del dispendi, només es pot esperar que tant Dembélé com Coutinho funcionin. Perquè una cosa és la riquesa, i una altra, el malbaratament. I en el marc competitiu actual, el Barça es pot permetre la impopularitat de la primera, però no el segon.
