La penúltima lliçó de Valverde (n'hi haurà més)

Després, la gent, i quan em refereixo a la gent, em refereixo a tots aquells, catalans i forans, que teixeixen grans tesis doctorals sobre el Barça, el més que un club, la Masia, el tiqui-taca, el cruyffisme, el guardiolisme… es pregunta com pot tenir tanta influència l’entorn en el dia a dia d’un club que, com comproven els nous quan entren a formar-ne part, «es desperta amb un incendi cada dia».

El Barça de Valverde no ha viscut ni un mes, ni una setmana, ni tan sols un dia sense cap embolic. I, quan no n’hi ha hagut cap, algú l’ha provocat. I no em refereixo (només) al maleït i perjudicial Twitter, no, sinó a molts que tenen veu (i molt alta) als voltants d’una de les entitats més grans del món, d’enorme incidència en la vida de milions de persones.

Com un miracle

El que Valverde està fent en aquesta olla de grills que és el Barça, a les catacumbes del Camp Nou, al si d’una entitat on mai s’han donat treva, ni en la directiva, ni al vestidor, ni encara menys en l’entorn i mitjans de comunicació, que viuen de l’agitació, és un miracle.

I ho està fent amb xifres rècord. Espectaculars i, si veus la segona part del Bernabéu i la primera d’ahir, ja ni tan sols pots dir (com li encanta rumorejar a bona part d’aquesta oposició cruyffista) que «el Barça no juga a res». No, no, juga de meravella i, sí, continua marcant gols amb set tocs i dianes d’una preciosa factura.

Els diners, al camp

L’últim crit és vociferar que ¡quin embolic que arribi Coutinho! ¡quin cacau que es recuperi Dembélé! ¡Quin gran problema per a Valverde! De debò, aquestes coses només passen al voltant del Barça. Perdonin, senyors, la putada, la immensa preocupació per a Valverde va ser que se n’anés el traïdor de Neymar. La desesperació podia haver sigut que el seu recanvi es lesionés tot just arribar. Però que Dembélé comenci a córrer i a trotar (només a trotar, ja hi haurà temps, ja de fer fantasies amb la pilota als peus) i que ara el Barça posi els diners al camp (com Cruyff li exigia a Núñez) amb el fitxatge de Coutinho ¡quin jugadoràs!, com diu Guardiola, és una benedicció per a Valverde.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Perquè si una cosa hauria de tenir clara tothom (i no sembla el cas, no), és que Valverde està demostrant saber gestionar tot això la mar de bé i tenir a tothom concentrat, fer sortir l’equip ideal en cada partit, ser just amb els seus jugadors, saber fer les rotacions i fer els canvis adequats en cada matx. I tenir-los a tots concentrats, oblidant-se dels que han decidit quedar-se a mig camí, com Deulofeu.

¿Un problema de 160 milions?

¿Hi ha algun ximple que pensi que si Valverde pensés que tenir tots aquests jugadors (bons) fos un problema, hagués permès que el Barça es gastés 160 milions en Coutinho? No, és clar que no. «El futbol són cinc minuts clau. Cinc minuts que mai, mai, saps quan apareixeran. I tu, si vols guanyar, has de tenir el jugador ideal per a aquell instant, per a aquells cinc minuts de cada partit. Així que com més jugadors tinguem per a aquells cinc minuts, i bons, molt bons, els millors, sí, i en forma, motivats, encara millor. Entesos.