Al contraatac

Feliç felicitat

Fer-nos desitjar el que no necessitem és una sofisticada i terrible eina de control

2
Es llegeix en minuts
hapiness

hapiness

Aquest article s’anava a titular Feliç normalitat i tractava de la tornada a la feina i a l’escola, del fet de matinar, dels plats hipocalòrics i la càlida rutina diària. En fi, del dia a dia de la vida, que després  dels extenuants dies nadalencs tant desitgem reprendre, encara que sigui per posar-los en perill. Compte: el gener és el mes amb més infidelitats de l’any, a més del que té més altes a les pàgines de contactes i, segons sembla, tot això també és conseqüència dels excessos de Nadal, com ho són les dietes o les rebaixes. Avui pensava escriure de tot això quan ha aparegut el meu fill de 15 anys, addicte al cine, i m’ha ensenyat un curt d’animació de Steve Cutts.

Steve Cutts, per si els passa el mateix que a mi i no saben de qui els parlo, és un il·lustrador, animador i creatiu anglès que, després de treballar durant anys en una important agència de publicitat, es va establir pel seu compte. Des d’aleshores es dedica a denunciar, segons ell, «les veritats més fosques del món en què ens toca viure» a través d’obres gràfiques i curts d’animació plens de lucidesa i humor negre.

Era esperable que tard o d’hora acabés col·laborant amb altres dissidents lúcids i cabrejats com ell, com el compositor nord-americà Moby o Matt Groening, el  creador d’Els Simpson. Algunes de les comunes «veritats fosques» de tots tres, i la seva matèria primera, són: el consumisme, la pobresa, la corrupció, les tecnologies, els hàbits alimentaris, el capitalisme i Donald Trump.

El curt amb què el meu fill ha destrossat aquest article i m’ha fet pensar tant es titula Happiness. En quatre minuts i mig mostra una societat habitada per rates i superpoblada on la felicitat s’ofereix a cada cantonada de mil maneres diferents –moltes, comestibles– per al final revelar-se com a inabastable.

L’imperi de la publicitat

Notícies relacionades

Ens mostra uns individus preocupats només per tenir coses que no necessiten, als quals és fàcil conduir i manipular, en especial quan es frustren. Remet a les tesis sobre les quals els Estats Units van edificar l’imperi de la publicitat a gran escala, basant-se en la propaganda bèl·lica de la primera guerra mundial: convertir una cultura de les necessitats en una altra dels desitjos resulta molt beneficiós per a les classes privilegiades. Engreixa els comptes, el deute, l’autosatisfacció i permet als dirigents fer el que vulguin mentre la gent està ocupada buscant una cosa que no troba mai. Epicur ja ho sabia fa 2.300 anys: «Res és suficient per a qui el que és suficient és poc». Fer-nos desitjar el que no necessitem és una sofisticada i terrible eina de control.

Vegin Happiness. És l’equivalent per a la consciència d’una dieta de 500 calories. Ideal per a aquestes setmanes del mes de gener. 

Temes:

Publicitat