GENT CORRENT

Álvaro López Pedrosa: "Una part de mi és a l'AVE de l'Aràbia Saudita"

Va passar quatre anys al desert instal·lant la catenària per al tren de Medina a la Meca que acaba de completar el seu primer viatge

2
Es llegeix en minuts
zentauroepp41459185 contra  lvaro l pez pedrosa  ingeniero del ave a la meca180103172350

zentauroepp41459185 contra lvaro l pez pedrosa ingeniero del ave a la meca180103172350

Álvaro López Pedrosa (Burgos, 1989), fill d’un empleat de Renfe, sempre li havien encantat els trens. I, ¡patam!, es va convertir en el tècnic més jove del consorci espanyol Al Shoula que va desembarcar a l’Aràbia Saudita per construir els 450 quilòmetres de l’AVE del desert –el Haramain High Speed Rail és com el Talgo, però amb un vagó mesquita– que acaba de completar el seu primer viatge entre Medina la Meca.

¿Ha vist el seu Sí. I sento una mica d'orgull. Una part de mi està en aquest tren.

¿Quina part? Vaig ser contractat per OHL per als sistemes d'electrificació. Entre ells, la catenària.

¿Segur que no se l’empassarà la sorra? Segur. En lloc d’una via de balast, s’ha fet de formigó –via en placa, se’n diu–; s’han posat al Talgo bufadors de sorra, i s’han aixecat murs i tàlvegs per recollir-la. Jo vaig muntar en una prova dels primers 300 quilòmetres i no hi va haver problema.

 

 

Era gairebé un nen quan va marxar cap allà. Tenia 23 anys. Havia acabat Enginyeria de Camins, Canals i Ports, la feina a Espanya estava fatal, va sortir l’oportunitat i no m’ho vaig pensar. Vaig ser el primer de l’empresa d’arribar-hi. M’hi vaig passar dos o tres mesos sol.

¿Ja sabia on es ficava? La veritat és que no. Només sortir de l’aeroport ja em va impactar veure indis i pakistanesos vestits com els talibans a la guerra de l’Afganistan. Al principi vaig estar a les oficines que el consorci tenia a Jidda, però l’obra estava a 20 quilòmetres d’una autovia. Només desert rocós, a 50 graus i sense ombra. Quan venia una tempesta de sorra, em sentia Lawrence d’Aràbia. 

¿I així quatre anys? Sí. Vam col·locar el primer pal de catenària l’agost del 2013. Cada dos mesos i mig tornàvem a casa. Si no, et cremes. El 20% no ho van aguantar i van tornar definitivament. A l’Aràbia Saudita no hi ha bars, ni cines, ni teatres. A l’hora del res tot es paralitza i et poden deixar tancat en un súper. Jo vaig aguantar perquè estava solter i el projecte era molt interessant.

Interessant però endimoniat. Sí. Primer, perquè s’havien de fer 450 quilòmetres del no-res, però també perquè depenies d’ells en la logística i el subministrament de materials. Ens vam haver d’armar de paciència, perseguir els proveïdors, bregar a les duanes. Pensava: «Si ens en sortim, podem fer qualsevol cosa on sigui».   

¿Els tractaven bé? Al ser experts occidentals –més encara, si els parles del Madrid o el Barça– els vam caure bé. Ens van donar allotjament, vehicle i viatges a Espanya. Però els pakistanesos, indis i filipins estaven en un règim de semiesclavitud. N’allotjaven 10 en contenidors de quatre, tenien un bany per a 100 i si un moria, ni tan sols paraven l’obra.

¿Va tenir por d'un atac d'Al-Qaida? Al-Qaida va anunciar que les obres eren un dels seus objectius i ens van fer xerrades aconsellant-nos que mantinguéssim un perfil baix. A vegades, quan entrava en zones mig deixades de l’obra, pensava: «Si em falla el cotxe...» Però no vaig tenir por.

Segur que la seva mare sí. Ja se sap, les mares... A sobre va començar la guerra d’Aràbia amb el Iemen, a 600 quilòmetres d’on érem. Tot i que era més probable que moríssim d’un accident, la primera causa de mortalitat del país.

Notícies relacionades

¿Ho repetiria? No, però m'alegro de l'experiència. En vaig aprendre molt.

I va trobar esposa. En una escapada vaig viatjar a Sri Lanka i vaig conèixer Navoda. Una sort.