París

Hem passat el final d’any, com últimament, a casa del Lionel, la Sarah i els seus fills Anna i Paul. La meva fillola Anna és una enigmàtica princesa preadolescent amb els cabells vagament blaus que gairebé no diu res, i quan parla és per abominar de les moltes injustícies que el món acumula sobre ella. El petit Paul, vestint l’última equipació del Barça, va decidir canviar provisionalment el seu nom pel de Mardi (dimarts), mutació que vam celebrar muntant el circuit de Scalextric. Tot això, en una molt acollidora casa amb celler, pati, jardí i un parell de gats a Joinville-le-Pont, perifèria chic de París a la riba del Marne.

 A Joinville, els dissabtes hi ha un mercat atès per homes i dones amb abric, bufanda i davantal que coneixen i estimen el que venen, tallen quirúrgicament formatge amb un fil fi de metall i netegen coquilles Saint-Jacques amb formes de prestidigitador; un mercat, com diria el gairebé belga Josep Carner, «amb botí de la mar, amb presents de la terra, amb molt de tot per a tothom». (A cada ostra s’ajunten els grisos i verds de tots els cels, rius i ponts de París, i en els seus afinats formatges tots els petons del món.) I, just al costat del mercat, amenaçant, la botiga del diable, des dels aparadors de la qual paraulotes com Chablis, Pouilly, Bourgogne, Sauternes o Sancerre ens inciten al car pecat del plaer.

Dues parades obligatòries

La pluja de París mereixeria ser patrimoni de la humanitat, així com també els joves que llegeixen als seus cafès. La tarda del dia 31 la vam celebrar passejant sense paraigua per Chatelet i el nou Les Halles, no tan horrible com el de Bofill, fotografiant-nos, com cada final d’any, amb el Sena i la torre al fons. Dues parades obligatòries: comprar samarretes a Gap i uns inquietants pantalons per al meu fill en una ritual botiga friqui-punk on ja ens abracen a l’entrar.

Notícies relacionades

Dir-se Terricabras

Puig surt a la borsa amb cinturó de seguretat

    

La RER (Rodalies) ens torna a casa. El fred és la perfecta excusa perquè el baf matisi els vidres i la fusta cremi al foc. La Sarah, d’origen rus, ha preparat tarama, i el Lionel, mig polonès, gigot d’agneau. Arriben el Christophe, l’Émilie i les seves filles Jeanne i Lola amb petons i ampolles. Després de l’aperitiu ens asseiem a la taula d’estovalles blanques i planxades i espelmetes de dinner à la chandelle, com en un aniversari. A tres quarts de dotze, connexió amb TV-3 per a les campanades. Dels 132 grans de raïm previstos per a 11 comensals, els nens ja se n’havien empassat alguns i vam haver de compensar-ho –tement algun fosc malefici– amb grills de clementina. A l’hora dels licors, política: el Lionel ens va assegurar que si Kim Jong-un, Trump i Puigdemont canviessin de perruquer el planeta aniria molt millor. Al despertar vaig recordar el 2017 com si hagués sigut ahir.