¿És un ball o potser una dansa?

Tots sabem què és una subhasta: la convocatòria d’una venda pública al millor postor. Però ara he llegit un fet que m’ha inquietat.

En un poble de Granada s’ha decidit fer una subhasta per ballar: l’objecte de subhasta era una noia. Es tractava de veure quin xicot del poble pagava més per poder ballar amb una noia. Suposo que era una noia francament atractiva.

No hi ha cap justificació, penso, per mantenir un costum que, sembla, es remunta a fa segles. Una diputada d’Esquerra Unida ha dit que, encara que es tracti d’una tradició més que centenària «no podem consentir que es continuïn celebrant festes on es venguin les dones com si fossin un trofeu».

Recordo que quan era jovenet, adolescent, i passava els estius a Argentona, vaig ballar molt respectuosament amb la filla d’una família amiga. Amb timidesa, fins i tot amb una mica de vergonya. Li posava a la mà a la cintura amb un mocador entre la meva ma i el seu vestit per protegir-la de la suor de l’agost.

És notable com el concepte de ball s’ha aplicat a diversos àmbits i estils. La paraula dansa és un matís que pot ser noble. Perquè dansa és una paraula que a vegades s’utilitza amb un to una mica solemne. ¿Com és possible compaginar la Dansa de Castellterçol amb el ball de bastons? Sovint l’oposició és francament dura: el ball de la festa major i l’antiquíssima Dansa de la Mort.

Avui, nois i noies s’aparellen per ballar sardanes. L’àgil puntejar em fa pensar en un instint d’elevació.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Entre nosaltres és popular l’expressió «posar en dansa» per indicar que s’inicia un projecte. I quan hi ha una barreja, un desordre, no és gens estrany que algú digui, preocupat: «Ja la ballarem...»

Però ja ho sabem. Si és l’hora de ballar no ens quedem palplantats com estaquirots. Si sona el clarí, entrem en la dansa.