No és per diners

La política habita una bombolla a vegades llunyana i estranya que sovint comparteix amb el periodisme. Aquelles coses de polítics que comenten les tertúlies, ja saben. Entre aquelles coses algú va incloure el finançament autonòmic que, a més, resulta poc estimulant per al debat quotidià. Ningú s’imagina una família discutint en ple sopar de Nadal pels comptes de les comunitats i el criteri d’ordinalitat, com si parléssim d’una altra cosa quan parlem de les carències en la sanitat pública, dels barracons a les escoles, de la falta d’ajudes per a la dependència o dels impostos de més que es paguen en un territori. Aquest és el debat del finançament autonòmic que, per més que vulguin reduir o caricaturitzar, no és només una qüestió de diners. També ho és, és clar, però més ho és de justícia: abans que el debat polític quedés atrapat per Catalunya, el Govern va decidir deixar obert el repartiment autonòmic d’esforços i de diners, que és com es demostra la voluntat real de respecte i convivència, amb un acord. Mentre la quota basca s’acaba d’actualitzar, la resta de comunitats autònomes esperen.

Entre l’efervescència del debat català i que el finançament semblava pertànyer a aquella bombolla distant, Mariano Rajoy va deixar que les comunitats se li anessin queixant sense que sentís mai la pressió ni el desgast de qui ajorna un assumpte prioritari. Aquest ho és, malgrat que el Govern central interpreti que el  pot seguir dilatant. Corre amb això el risc de menysprear les reivindicacions de fons de les comunitats i pensar que, quan hi hagi diners, sufocarà les protestes amb el repartiment de les engrunes.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

El que hi ha en l’arrel de la queixa no és ja els diners que no arriben, sinó una reclamació legítima ignorada. No es tracta d’un què hi ha d’llò meu perquè cada president pugui presentar-se davant el seu electorat, sinó que aquí concorren el menyspreu, la desigualtat i la injustícia. Algunes comunitats han començat a organitzar-se i d’altres, com la valenciana, s’han proposat punxar la bombolla i convèncer els seus ciutadans que el finançament és una preocupació de tots, així que ha reunit en la mateixa causa la patronal i l’esquerra parlamentària. El Govern hauria d’observar els moviments cada vegada que presumeix del creixement econòmic i recordar que part de la situació catalana té també el seu origen en la proposta d’un pacte fiscal. No són els diners (tan sols), sinó també el menyspreu, la desigualtat i la sensació de greuge.

Rajoy va retreure a Carles Puigdemont que s’absentés de l’última conferència de presidents, però és Rajoy qui incompleix el compromís principal d’aquella cita: un model nou de finançament i l’estudi dels imposotos que aplica cada territori. Difícilment Espanya podrà enfrontar-se als reptes que es marca per a l’any nou, entre els quals alguns partits situen la reforma territorial i de la seva Constitució, si abans no aborda un model que harmonitzi el repartiment entre les seves comunitats. Abans que les grans reformes, el país necessita una definició. Això és la reforma del finançament autonòmic, que pot resultar tan descriptiva i reveladora com una actualització constitucional.