Aquella mare

Aquella mare d’una filla que ja no hi és, que ja no hi serà. La veu desesperada de la dona que va interrompre els àpats de festa, que es va escolar en totes les sobretaules, entre les converses insubstancials i el tedi dels retrobaments familiars. Una veu que demanava explicacions de manera molt clara, trencada pel dolor però d’una lucidesa esfereïdora: ¿què feia la policia?, va preguntar. ¿Què han fet les forces de seguretat per protegir la seva filla de vint anys? I va relatar amb precisió la seqüència funesta: que la noia havia patit maltractaments durant dos anys sense que els pares en tinguessin cap coneixement, que finalment havia denunciat el company que ja no l’era i aquell mateix dia la policia havia d’arrestar-lo.

Però entremig alguna cosa va passar, com sempre que has viscut en un pou durant un temps prou llarg, com sempre que el depredador gasta un odi ferotge cap al que queda de tu, cap a les dones en general, un odi ancestral que crèiem domesticat però que mostra ara la seva cara més brutal.

Exactament ¿què va succeir entre la denúncia i l’accident, suposat accident, en què el noi estampa el cotxe contra la gasolinera amb la filla d’aquella mare al costat i acaba amb la vida de tots dos? El que no hi havia, diuen les notícies que parlen dels fets, eren signes de frenada, de manera que més que un accident potser va ser un assassinat suïcidi, tot simultani. L’odi tan ancestral, tan ferotge, ressona en totes nosaltres. Encara que m’hagi de matar, et mato. Encara que hagi de pagar el preu més alt possible, prefereixo deixar-te sense vida abans que segueixis vivint sense mi.

Un dolor insuportable

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Després, a casa, entre galets i torrons, ens va arribar la veu estripada de la mare que volia saber què s’havia fet per protegir la seva filla, què no s’havia fet. I de sobte la seva veu va ser la de totes les mares de dones assassinades pels seus companys o marits, pels exmarits o excompanys. Imaginades totes, les mares de les assassinades any rere any, acabant-lo sempre amb el funest recompte, imaginades les veus d’aquestes mares resulten d’un dolor insuportable. Llavors ens preguntem, com elles, ¿què ha passat? Què no s’està fent?

Tenim la llei adequada, campanyes, informació, professionals experts en la matèria, jutjats que s’hi dediquen, mitjans que tracten les víctimes de manera molt diferent a com ho feien fa uns anys. ¿Què falla? És evident: fracassa la prevenció, la protecció de les dones en perill. I així ens sentim, de nou, abocades al que sembla un destí inevitable. Que no sempre s’hi pot fer alguna cosa. Doncs això digueu-ho a la mare que ens interpel·lava el dia de Nadal. Digueu-ho a les mares i als fills de totes les assassinades d’aquest anys i l’anterior i l’anterior. I expliqueu a la vostra filla petita que les maten, simplement, perquè són dones.