Adeu, Piolín, adeu

La retirada discreta de Catalunya dels policies de l'operatiu especial espanyol que van arribar per resoldre per la intimidació física o la força el problema polític que teníem i tenim té una forta càrrega simbòlica. Se'n van. Deixen una situació de fons exactament igual, amb l'agreujant que els abusos que l'1 d'octubre van cometre alguns d'ells han empitjorat les coses. Perquè no els obliden ni l'opinió pública internacional (un greu desprestigi per a la democràcia espanyola) ni els mateixos catalans (reafirmant el menyspreu a l'Estat amb capital a Madrid que senten els independentistes; desconcertant la majoria dels constitucionalistes). 

Van arribar aclamats per l'«a por ellos però ni han escapçat el procés, contra allò que Mariano Rajoy i Soraya Saénz de Santamaría van assegurar quan, ¡pobrets!, demanaven el vot per al PP com qui reclama una condecoració per als seus mèrits, ni han modificat la correlació de forces de la fractura catalana. Aquests policies saben –a través de la famosa safateta del seu ranxo de Nadal– que Espanya sovint tracta malament els seus. Tracta malament perquè els polítics que l'administren solen ser fluixos, partidistes, equivocats en els seus diagnòstics, independentment que a més molts d'ells no tinguin la mínima credibilitat ètica davant els que rebutgen la corrupció (la que es fa, la que es persegueix amb benevolència quan els delinqüents són amics). També la fugida cap a l'ONU de Jorge Moragas, el principal assessor de Rajoy com a gran especialista en temes catalans, té càrrega simbòlica. L'únic que es troba a faltar és que no marxi també ell després del solemne fracàs.

Un empat a zero

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

No creguin, no obstant, la propaganda secessionista que ells sí que han aconseguit un gran èxit. Això ha sigut futbolísticament parlant un empat a zero. Perquè a partir d'ara no tenen més remei que reconèixer que a més dels seus dos milions de votants de l'1-O n'hi ha almenys dos més –també ciutadans, també catalans, també amb dret a decidir el seu futur, també mereixedors d'atenció per part de la seva Generalitat– que pesen exactament igual que ells en aquest conflicte, encara que les lleis electorals els donin inferioritat parlamentària. El 21-D vam poder comptar-nos amb garanties. 

Ignorem encara si tindrem un Parlament escapista i una Generalitat amb pretensions que aviat tornem a la casella de sortida del 155, o si els polítics ens donaran treva i podem intentar recompondre'ns sense la falsa pretensió que existeixen les condicions objectives per a una secessió, ni barata ni cara. Però la gent del carrer vol majoritàriament la segona opció. El 21-D ho va dir a través de decidir amb el seu vot que els màxims retrocessos els tinguessin, mà a mà, el PP i la CUP. Això és parlar clar.