2018, probable distensió

Vist el final del 2017, el millor que es pot desitjar per al 2018 és que no passi a la història. El que estem a punt d’estrenar no serà un any de solucions. No esperin pactes, ni tan sols propostes de futur que puguin suscitar consensos. Però tampoc són previsibles episodis de ruptura o violència com els que tan profundament han traumatitzat la societat catalana i marcat Espanya.

El present episodi es pot donar per conclòs, tot i que el pols entre l’Estat i l’independentisme català prosseguirà. Les voluntats a banda i banda no han variat. Ningú ha aconseguit doblegar el contrari. Tots dos consideren que van per bon camí, per això s’estalvien l’autocrítica i no volen cedir ni un mil·límetre, encara que tots dos estan lluny d’aconseguir el seu propòsit. Ningú està en condicions de guanyar o de perdre, ni tan sols de presentar una batalla ferotge. El 2018 no té pinta de ser l’any de la independència de Catalunya. Ni l’any de l’esclafament, la submissió o la reculada de l’independentisme. Patirem, és clar, però menys. Qui vulgui prendre distància emocional i desconnectar una temporada del procés i de l’antiprocés ja pot començar.

Els que estan o se senten implicats de manera directa en la batalla no ho perceben perquè el furor verbal no ha disminuït. Però les audiències, l’interès, estan baixant. Es nota en el consum. Es nota en les converses. Es percep en el progressiu desinterès de la premsa internacional. Catalunya ha passat a ocupar un lloc secundari a les agendes de les cancelleries i entre els dirigents de la Unió Europea. El perill imminent de ruptura o d’escalada ja ha passat. Conflicte enquistat, i que duri. Com més temps passi sense nova erupció, millor. Ja sabem que Europa és poc amiga de les mesures preventives i, en el millor dels casos, només actua quan no hi ha més remei.

No hi ha punt de trobada

Després de la batalla, els contendents i les seves cúpules no pensen en cap armistici sinó en tres coses. En primer lloc, s’esforcen per desmentir la impressió de derrota o fins i tot d’empat. ¿S’ha mantingut la unitat d’Espanya? Sí. ¿S’han reforçat, Espanya i la seva unitat? No. Uns s’agafen a la primera resposta i els altres consideren que la unitat és ara més fràgil. No hi ha punt de trobada ni tan sols en les anàlisis o els diagnòstics. La segona cosa a què es dediquen les cúpules és a preparar-se més bé per al pròxim combat, que no serà una repetició del primer. Les dissensions del dia a dia entre JuntsxCat i ERC o el sorpasso , que aviat veurem confirmat als sondejos si més no com a perill, poden ser molt entretinguts, però no posen en risc la unitat fonamental dins de cada bloc. Les recomposicions internes formen part dels preparatius. 

També coincideixen en la tercera dedicació, i podem dir que hi col·laboren, no perquè s’hagin posat d’acord, sinó per idèntica necessitat de no afluixar. Tots els contendents s’esforcen per reduir al màxim la possibilitat de pacte. Els conciliadors estaran malvistos. Els tercerviistes seran considerats desertors. Ridiculitzats els del lliri a la mà. Encara pitjor, qualsevol reivindicació, sigui de corredor mediterrani, de Rodalies o de finançament del tercer sector, qualsevol petició d’afluixar, no diguem d’abandonar, la repressió judicial, seran considerades per Madrid com a aportació de munició a l’independentisme. Amb mi o contra mi. Catalunya ha de ser castigada i vigilada. Resposta: Catalunya ha de ser alliberada.

Impotència d'intentar el cop final

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

No ens enganyem, la distensió del 2018 no es produeix doncs per falta de ganes d’enllestir d’una vegada sinó per impotència d’intentar el cop final. Per això se’n van els reforços policials. No com a signe de bona voluntat sinó per mutu i tàcit reconeixement d’un inici de treva.

Tot i això, el panorama a mig termini pot ser menys preocupant del que sembla. El 21-D representa el reconeixement arbitral de les urnes. L’independentisme intentarà convèncer més gent. Per això s’acosta als Comuns, i de passada dissimula i justifica el retorn al sobiranisme. El constitucionalisme té feina per reforçar i aprofundir el principi de divisió social indentitària que acaba d’aflorar. Malgrat això, Catalunya no està tan sols dividida entre partidaris i contraris de la independència, sinó entre aquests dos blocs i un tercer, format pels que pretenen aconseguir un autogovern autèntic sense trencar Espanya. Que aquest tercer bloc no tingui veu ni visibilitat, ni estratègia, no vol dir que no existeixi. Ni que no hagi d’acabar dirimint i decidint amb el seu vot.