La situació política després del 21-D

La Catalunya d'Oriol Junqueras

És rellevant que el líder d'Esquerra prefereixi reflexionar sobre el país en comptes de llançar cada dia tuits fàcils

3
Es llegeix en minuts
fcasals41417357 opinion  ilustracion  de leonard  beard171226165532

fcasals41417357 opinion ilustracion de leonard beard171226165532

El text d'Oriol Junqueras Oriol Junqueraspublicat per EL PERIÓDICO el dia de Nadal m’ha produït una profunda impressió i m’ha suggerit moltes preguntes. Sé per experiència que la presó no és un lloc per fer-se trampes al solitari. Al quedar la vista reduïda pels murs, la ment intenta arribar a l’horitzó. Per això els presos tendeixen a fer meditacions profundes. Sempre m’han interessat els textos polítics escrits entre reixes. Solen ser enigmàtics i a vegades foscos, però tenen una virtut: estan allunyats del vol gallinaci de la política. Jo vaig aprendre l’italià que sé llegint les Lettere dal carcere d’Antonio Gramsci. Epístoles belles i complexes, que van donar al marxisme una segona oportunitat. Em sembla que les reflexions de Junqueras busquen donar al republicanisme català una altra oportunitat.

Paraules de concòrdia

Començaré salvant les distàncies, que en són moltes. Junqueras no viu en els temps de Mussolini. «Per vint anys hem d’impedir a aquest cervell funcionar», va dir el fiscal en la seva brutal requisitòria contra el filòsof italià. I crec que les cel·les d’Estremera no s’assemblen gens a la que vaig conèixer a la Model. Però el que recordo d’aquells dos mesos i mig de presó no és la incomoditat de la llitera, ni com n’era d’abjecte el ranxo. És la privació de llibertat. De la família. O sigui, que quan penso en Junqueras és per sentir-me a prop d’ell, encara que no l’hagi votat. Aquest comentari està escrit des d’aquesta proximitat. 

El líder d’Esquerra acaba el seu article reiterant la necessitat de desterrar «els discursos identitaris que són un llast per seguir avançant». Ho fa després de rebre tres amics catalans nascuts a Extremadura i a Andalusia. Des del bloc constitucionalista li han recordat, amb raó, que alguns dirigents del seu partit han expressat concepcions no només identitàries sinó etnicistes sobre el que és ser català. I alguns independentistes d’altres formacions l’han ignorat, com si aquí no passés res. Com si nosaltres, els catalans, no tinguéssim també un «pollastre de collons», per utilitzar les paraules amb què Puigdemont parla d’Espanya.

A mi el que em sembla rellevant és que Junqueras prefereixi reflexionar sobre com ha quedat Catalunya en comptes de llançar cada dia un tuit fàcil carregant contra Rajoy i la política obtusa del Partit Popular. I que ho faci –quina ironia– des d’una presó espanyola. Quan vaig llegir que felicitava «tots i cadascun dels diputats electes» i recordava que «mai s’ha construït res des de l’odi i el rancor», em vaig adonar que eren de les poques paraules de concòrdia que he escoltat des de les eleccions. I vaig pensar que estem tan malament, tan dividits i tan esgotats, que benvinguda sigui aquesta crida a l’harmonia. Sobretot quan, sense deixar de defensar les seves idees, deixa escrit que «el futur l’haurem de construir entre tots i per a tothom». 

Recompondre els ponts trencats

Notícies relacionades

Si poguéssim conversar, li preguntaria pel sentit polític del seu missatge. ¿Com es construeix un futur per a tots des de premisses rupturistes que només comparteix la meitat de la societat catalana? Tindria mil preguntes més. Algunes sobre la nit del 26 d’octubre, quan diuen que es va oposar a convocar eleccions. D’altres sobre el que hauria de canviar, a cada bloc, per recompondre els ponts trencats. Perquè la gent pogués tornar a somriure pels carrers. Li preguntaria què ha après, durant els últims mesos, sobre la complexitat de la societat catalana i sobre la determinació de l’Estat a defensar la unitat d’Espanya.

Una Espanya federal i oberta

M’agradaria saber si un partit històric com el seu, que va ser el del meu pare, pot jugar un paper en el restabliment d’aquest clima que tant necessitem, sense renunciar al futur, però modificant els temps i els continguts d’aquesta legislatura. També li preguntaria si està disposat a repensar la idea d’un Estat per a Catalunya que fos compatible amb una Espanya federal, oberta i democràtica. Li diria que sense això veig molt difícil que no es trenqui la societat catalana. I l’animaria a fer-ho encara que el seu partit hagi sigut superat pels que han jugat la carta d’una Catalunya en blanc i negre. Esquerra ha tret més de 900.000 vots. Ha sigut l’únic partit capaç de competir amb Ciutadans a Cornellà, Badalona, Santa Coloma, l’Hospitalet o Nou Barris. Si sabés obrir una bretxa en la polarització que ens tenalla, potser podria vertebrar, amb altres, el gran partit de centreesquerra que Catalunya necessita. És el que el meu pare sempre va voler. Sense deixar mai de somiar en la República.