Els blocs són la decadència

El resultat electoral del 21-D confirma allò que molts analistes havien advertit: el problema polític de Catalunya i Espanya no es resol

–simplement– amb la meitat més un. Invariablement, al llarg d’uns quants anys i en diverses eleccions de circumstàncies ben diverses, el bloc independentista no supera el 48% dels vots. Hi ha victòries democràtiques, legítimes i indiscutibles, però Catalunya continua dividida i bloquejada. El debat polític, quan gira cap a la qüestió nacional, genera trinxeres d’exclusió i de bel·ligeràn-cia de naturalesa prejutjadora. Es mesura el grau de catalanitat en funció de qui parla i aquí s’acaba la capacitat d’escolta. Els debats ideològics o programàtics, al centrar-se en la gestió dels recursos, permeten geometries variables.

Aquesta llarga guerra de desgast entre blocs –sense horitzó de resolució– està deixant profundes lesions de confiança mútua i ha començat a erosionar –encara que ens costi admetre-ho– la nostra convivència, la nostra unitat nacional. La unitat civil és la nostra profunda pàtria. I avui, la pàtria íntima, s’està esqueixant. «Un sol poble», proclamava el PSUC amb la seva poderosa maquinària tot i la clandestinitat. Aquesta idea vigorosa per la seva capacitat de crear una indivisible consciència social i nacional avui està en perill.

¿És temerari pensar en una Catalunya a l’estil belga? Una Catalunya en la qual la divisió lingüística, territorial i política van agafades de la mà, acostant-se a perilloses –considero– coincidències de superfície. El resultat electoral del 21-D comença a dibuixar un escenari nord / sud més profund del que sembla, amb conseqüències imprevisibles i que superen el marc mental de l’escenari conegut de metròpolis/interior.

Aquestes eleccions han sigut estomacals. S’ha votat amb preocupació, cansament, ressentiment, ofensa, ràbia, orgull i malestar. Tots aquests humors són més viscerals que racionals, per aquest motiu les opcions més serenes han retrocedit i s’han mantingut amb lleugers avanços. El resultat anima les parts a mantenir les files unides per al pròxim, estèril i pírric nou combat polític i electoral. El risc que cada bloc quedi replegat sobre si mateix és temptador i confortable. Tant com inútil. L’empat permanent és el principi de la fi.

Sense un pacte, ara i aquí, entre tots, Catalunya pot entrar en la decadència política i econòmica. La temeritat d’aquells que encara pensen a doblegar el braç als seus oponents en un pols esqueixador és un mal horitzó. Però, lamentablement, la por del pacte interior és més gran que la por del fracàs cap enfora.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Aquest pacte de convivència i progrés a Catalunya, d’àmplia base, és i ha de ser la primera de les tasques que s’han de fer. Els ciutadans els hem tornat la pilota. Hem decidit, però no hem conclòs. No hem resolt, amb claredat, el desenllaç del nus. Encara més, sembla que l’hem retornat més fort. Els blocs són el passat, la geometria variable hauria de ser el futur.

No podem perdre aquesta –última– ocasió abans que ens acabem acostumant a  l’irresoluble.