Anàlisi

Velles certeses, noves complicacions

Arrimadas i Puigdemont han derrotat els seus rivals de bloc amb discursos simplificadors del conflicte entre la Generalitat i l'Estat i entre catalans

2
Es llegeix en minuts
puig

puig

Les certeses haurien de ser acceptades per tothom d’una vegada per sempre per sortir del cul-du-sac. Hi ha dos milions de catalans que voten a favor de la independència i dos milions més que hi voten en contra. La diferència d’uns milers de suports a favor d’uns o altres és irrellevant a fora del Parlament; el país està partit per la meitat davant un proposta transcendent i la hipòtesi d’una imposició per la mínima democràtica o l’intent d’enterrar-la sota el pes de la llei del 155 encén l’ànim col·lectiu. Coneixem a més una advertència ratificada poques hores després de saber-se els resultats: la via de la unilateralitat contra un Estat de dret per molt imperfecte que aquest sigui no és transitable en el si de la Unió Europea. El 21-D ho complica tot una mica més.

El populisme domina ara els dos camps. Inés Arrimadas i Carles Puigdemont han derrotat els seus rivals de bloc amb discursos simplificadors del conflicte existent entre la Generalitat i l’Estat espanyol i entre catalans; van apel·lar estrictament als sentiments i al temor a la victòria de l’adversari i els va funcionar. La líder de Ciutadans va guanyar prometent acabar amb el procés, sense explicar la seva fórmula màgica per sortir de la crisi creada pel xoc institucional. El candidat de JxCat en va tenir prou personalitzant en el seu èxit la derrota del 155, amenaçant de deslegitimar qualsevol altra opció; concentrant-se a com de malament que ho ha fet Rajoy es va estalviar l’anàlisi de la seva culpa. El seu triomf instal·la al Parlament un grup de fidels de difícil coordinació amb el PDECat, pel que hem sentit a dir fins ara.

Incertesa total.

Incertesa total

Notícies relacionades

Els ponts interns han sigut dinamitats. La mobilització per afrontar una suposada batalla final entre el no passaran i el no ens aturaran ha  devastat les propostes no alineades, més complexes o calculades per introduir factors de moderació en els pròxims mesos. ERC es va veure obligada a enterrar una tímida autocrítica pel que havia passat i pujar al carro de la radicalitat empès per Puigdemont, i tot i així no va evitar ser derrotada per JxCat. La remuntada del PSC es va quedar en no res, i amb ella el discurs de la reconciliació, víctima de la força d’Arrimadas. L’equidistància dels comuns no va sobreviure a l’èpica de l’agitació i a la por dels sobiranistes a una humiliació estatal de les institucions nacionals.

La incertesa és total. La composició definitiva del Parlament depèn de les decisions del Tribunal Suprem sobre presons preventives de molts diputats electes; tants, que podrien ser insostenibles per a un Estat de dret. La pretensió de Puigdemont d’obtenir una rectificació judicial de l’Estat com a pas previ al diàleg pot torpedinar-lo abans d’iniciar-se. La confusió introduïda en campanya sobre els plans del nou Govern català pel que fa a la recuperació de la república efímera o la seva hibernació per generar una pausa per a la reflexió col·lectiva dificulta fins i tot saber quin és el nou mandat democràtic a esgrimir davant l’amenaça d’una renovació del 155.