Catalunya després de les eleccions

Enfrontada i paralitzada

Un president en l'exili i un altre d'estatutari i subordinat a l'interior aprofundiria el disbarat

4
Es llegeix en minuts
fcasals41403349 opinion ilustracion de maria titos171223175005

fcasals41403349 opinion ilustracion de maria titos171223175005

L’himne, que sempre sublima l’ideal, canta una Catalunya «rica i plena». Després de les eleccions de dijous, la realitat és la d’una nació enfrontada i paralitzada. No és estimulant, però sortir del pou exigeix acceptar la realitat i no seguir cavant cap al centre de la Terra. Dubto que Inés Arrimadas i Carles Puigdemont, medalla d’or i de plata dijous, ho facin. Però l’esperança és l’última cosa que s’ha de perdre.

La primera dada objectiva és que l’independentisme és fort i resistent. Ha conservat la seva majoria absoluta i el seu percentatge de vot malgrat el gran augment de la participació. El segon és que no porta a cap lloc saludable. Ja s’ha palpat que la independència, encara que simbòlica, danya l’economia, i per tant el benestar social. I que Europa creu que la fragmentació dels actuals estats és un perill. Però el que és decisiu és que els números no surten. Ni sortiran. L’Estat propi no es conquista amb el 37,15% del cens de dijous passat. I si anem a les dades més operatives, veiem que l’independentisme potser no retrocedeix, però sí que està estancat. Des que Artur Mas va posar en marxa el procés després de la gran manifestació de l’11-S del 2012, la suma total de l’independentisme ha evolucionat del 47,9% d’aquell any al 47,8% en les plebiscitàries del 2015 i el 47,4% de dijous passat. I en diputats la seqüència és 74, 72 i 70. No sembla que la República sigui un arbre que floreixi.

El secessionisme és resistent, però al convertir un legítim programa màxim en un programa mínim i immediat, l’únic que està aconseguint és polaritzar el país entre creients radicals i no creients enervats. Anem (o som) a una Catalunya partida en dues meitats i sense voluntat de pacte. Ciutadans és un partit recent, va néixer ja aquest segle com una reacció al que van considerar excés de catalanisme de Pasqual Maragall. Però mentre el separatisme s’ha anat radicalitzant i fent excloent, C’s ha anat creixent. Així, ha passat dels 3 diputats inicials (contra Maragall) a 9 el 2012, 25 el 2015 i 37 dijous passat. I del 7,5% de vots al 17,9% i el 25,4%. Aquest sí que és un arbre que creix ben regat (pel separatisme). 

I C’s no és la vella Espanya intransigent i casposa. Si així fos, els profetes a l’estil Lluís Llach haurien d’acceptar que aquella vella dama és el partit emergent de Catalunya. C’s és una força jove (en electors i dirigents), que és més votada a les grans ciutats, sense cap passat antidemocràtic i que recull les aspiracions de bona part de les classes mitjanes urbanes. Voler construir una Catalunya futura esborrant del mapa C’s només se li pot ocórrer a un ideòleg ruralista de boina vermella.

El drama de C’s és que només menja a costa del vot no independentista (aquesta vegada no del PSC, que també ha pujat, però poc) i que –fins al moment– no mostra cap voluntat de diàleg o pacte amb el separatisme. Fa bandera del no és no. I per pecat original, o per reacció al catalanisme supremacista, té tics que alimenten el xoc de civilitzacions. La nit d’una victòria electoral que no porta al poder es poden dir moltes tonteries. Però afirmar –com va fer Inés Arrimadas– que és la primera vegada que un partit constitucionalista guanya les eleccions catalanes ni és cert ni és intel·ligent. Quan la CiU de Pujol, Miquel Roca –pare de la Constitució– i Duran Lleida guanyava les autonòmiques, era –com a mínim fins al 2003– un partit constitucionalista. Com el PSC de Maragall quan va guanyar en vots (encara que no en escons com Arrimadas ara) Pujol el 2003. I quan sentencia que «trenta anys de nacionalisme no se solucionen en unes eleccions» peca de massa unilateral per poder cosir un país.

El més terrible és que aquesta Catalunya polaritzada condueix irremissiblement a la paràlisi. Les dues llistes que (si es posen d’acord) elegiran el pròxim president tenen els seus líders a l’exili o a la presó. No és el més òptim. I temo la possibilitat que acabem amb un president a l’exili (proclamat legítim, però fantasma) i una presidenta estatutària a l’interior dependent de Brussel·les. I que aquest artefacte xoqui amb l’oposició radical de C’s i amb un Govern de Madrid debilitat (i més rígid) per l’agudització de la crisi catalana.

Notícies relacionades

Des del 2012 estem sense Govern que governi. No és la manera d’aconseguir la Catalunya «rica i plena». Els empresaris es queixen. O se’n van. Però també tenen el seu grau de culpa. Bastanta classe dirigent es va empassar que Artur Mas era business friendly.