Déus, pregàries i trossets de pàtries

Hi ha idees relliscoses. Imatges incopsables que semblen caminar soles i que picotegen d’aquí i d’allà i, al final, conformen una cosa que no se sap si és taca o dibuix.

    

Entretots

Títol del tema (Auto)

Subtítol del tema (Auto)

Aquest article és, probablement, relliscós. I comença a més de 37 metres del terra. A la cúpula de la basílica del Valle de los Caídos. En un mural creat per l’artista que firmava les seves obres com Sant-Yago. En realitat, Santiago Padrós, nascut a Terrassa el 1918 i famós expert en mosaics. Home d’una personalitat aclaparadora. Llicenciat en Filosofia, artista becat a Alemanya, viatger, curiós. També combatent a la guerra civil. Als 18 anys se’n va anar al front… al front nacional. Acabada la guerra va tornar a Terrassa amb diverses medalles penjades a la seva guerrera. «Gran figura, amb la seva barba a l’estil milanès 1926; amb els seus ulls fulgurants, estil berber de tots els temps; amb una inspiració beguda a Munic o a Bizanci», el defineix Eugeni d’Ors en un article publicat a La Vanguardia l’octubre de 1946. També li concedeix la facultat de «recollir per a si mateix la magistratura, el magisteri i la mestria», admirant els seus «mosaics de tradicional esplendor».

    

Però estem allà, a 37 metres d’altura. Contemplant uns mosaics que, segons la mateixa informació del Valle de los Caídos, pretenen mostrar com l’«ànima espanyola, encarnada en totes les categories d’homes i dones de la història pàtria, puja al cel per unir-se a l’Església triomfant». No deixa de resultar curiós que Padrós, un home que als 18 anys va decidir combatre al bàndol franquista, modelés la cara de Sant Raimon de Fitero amb uns trets calcats als de Miguel de Unamuno. Sí, el mateix Unamuno que va celebrar la sublevació militar de Franco i que, davant la barbàrie que es posava en marxa, se’n va penedir públicament. Queda per a la història el seu enfrontament amb el fundador de la Falange, Millán Astray, i la seva sentència reveladora: «Vencereu, perquè teniu sobrada força bruta. Però no convencereu. Per convèncer s’ha de persuadir, i per persuadir necessitareu una cosa que us falta: raó i dret en la lluita».

Unamuno moriria uns mesos més tard. Però el capritx de l’artista del mosaic va voler que la cara del filòsof quedés immortalitzada a la seva obra. Guardià etern del cadàver del dictador, 37 metres més avall, i testimoni immòbil del pelegrinatge dels nostàlgics del règim. Molt pròximes al seu aspecte robat, la bandera falangista i la carlista, usada pels requetès.

    

De sobte, l’article llisca en diversos afluents. I recorda que una de les unitats carlistes més llorejades durant la guerra va ser el Terç de Montserrat. Perquè al bàndol franquista, encara que a vegades sembla oblidar-se, també es parlava català. I la memòria corre fins al dia en què els supervivents d’aquell terç van pujar a la muntanya de Montserrat i van entregar la seva ensenya al monestir. Altres, els que es van caure en la guerra, també van ser portats a reposar a prop de la verge negra. A un mausoleu en què van rebre sepultura 420 combatents del terç caiguts en combat. Inaugurat l’1 de maig de 1961, les cròniques del dia parlen d’emocionada multitud, missa al monestir, pregàries dirigides per l’abat de Montserrat, rams de flors i cant final del Virolai. A la cripta del mausoleu, ¡oh sorpresa!, el mosaic Ángeles y Cupulín de Santiago Padrós. L’artista no era un nouvingut a la muntanya de les oracions. Sant-Yago també havia firmat altres obres al mateix monestir de Montserrat, a l’escala de les santes i al baptisteri.

    

Però tornem als 37 metres de distància entre la cúpula formada per més de cinc milions de tessel·les i la tomba del dictador. Entre totes dues, el murmuri de les oracions, més d’una cerimònia que honra els botxins i les disputes de la memòria històrica. ¿Què s’ha de fer amb aquestes restes? No només les robades, els que mai van ser identificades, sinó, especialment, les que estan cobertes per una làpida de cinc tones amb una sòbria inscripció: Francisco Franco. Entre les possibilitats, s’estudia el seu trasllat a la cripta familiar del cementiri de Mingorrubio, als afores d’El Pardo. Allà reposen les restes de Carmen Polo. Sota una cúpula de… Santiago Padrós.

I aquest article segueix lliscant. Entre mosaics fets d’esteles diminutes. Entre fragments separats d’històries que a vegades semblen oposats i a vegades tan similars. Entre l’abadia del Valle de los Caídos, concebuda amb pecat i cau sentimental de nostàlgics franquistes, i el monestir de Montserrat, refugi espiritual de la Catalunya creient, també la independentista. Tots dos utilitzats per polítics de diferents pelatges. Tots dos adoptats per alguns nacionalismes. Tots dos regits per monjos benedictins que asseguren resar per tots. I tots dos bressolats pel ressò de les seves escolanies. Veus blanques i hàbits negres.

Notícies relacionades

El Valle de los Caídos, on 22.000 víctimes de Franco descansen al costat del seu botxí

El Congrés demanarà a Rajoy desenterrar Franco del Valle de los Caídos

    

I res està tan lluny com sembla. O tot està més pròxim. En qualsevol cas, és Nadal. Va néixer Jesús i va començar una història que són moltes. De pregàries i de fe. També de pàtries.