No és un cop a l'economia col·laborativa

Aquesta setmana el Tribunal de Justícia de la Unió Europea ha dictaminat que Uber és una empresa de serveis de transport i no un «negoci de serveis informàtics». Concretament, s’ha de considerar que aquest servei d’intermediació forma part integrant d’un de més global que té com a element principal transportar persones i que, per tant, no respon a la qualificació de servei de la societat de la informació sinó al dels transports. Això significa que a tot Europa Uber estarà subjecta al compliment de normes, on sigui que operi. És una decisió correcta que genera més fe a la UE com a garant dels drets dels treballadors europeus.

En anglès tenim una dita sobre assumptes legals que diu: «Si sembla un ànec, neda com un ànec i claca com un ànec, llavors probablement és un ànec». Les empreses –a vegades, no sempre– intenten saltar-se lleis i regulacions mitjançant el desenvolupament de productes i serveis que són gairebé els mateixos que altres que estan regulats.

En el cas d’Uber, la companyia és més que un intermediari. Al Regne Unit dicta els termes i condicions per als seus conductors malgrat que no són tractats com a treballadors, determina els preus, influeix en els vehicles que es condueixen o a quin conductor s’assigna cada passatger. Uber, en la seva forma operativa actual, és clarament una empresa de transport. En aquest sentit, només puc felicitar la tenacitat de l’Associació Professional Elite Taxi per la seva insistència.

Notícies relacionades

Uber perd la batalla amb els taxistes de Barcelona

¿Per què es protegeix els fumadors?

Llavors ¿això significa un fort cop a la mobilitat compartida i l’economia col·laborativa? No. Aquesta sentència no és una amenaça significativa per a les legítimes empreses d’intercanvi. Uber aprofita la tecnologia per implementar un model de negoci capitalista més tradicional, mentre que les verdaderes plataformes d’economia compartida com Goteo (crowdfunding), Socialcar (lloguer d’automòbils entre iguals), Lendi (compartir articles per a la llar amb veïns) o fins i tot Wallapop (mercat d’articles usats peer to peer) són exemples d’autèntics punt a punt, on els usuaris decideixen els termes de l’intercanvi, no la plataforma en si.

Arreu del món, i també a Espanya, estan sorgint una sèrie de nous projectes d’intercanvi en els quals els usuaris de la plataforma també comparteixen el govern i els ingressos de la mateixa. Es coneixen comunament com a plataformes cooperatives. Per exemple, Resonate, fundada per Peter Harris com un servei de transmissió de música entre músics i oients. En lloc que Peter i el seu equip prenguin totes les decisions i conservin tots els guanys (com el model d’Uber), Resonate comparteix la presa de decisions i la propietat amb els músics i oients. Aquest tipus de negocis no estan en absolut sota amenaça amb la recent resolució del Tribunal de Justícia de la UE. En el futur trobarem més operadors de mobilitat que utilitzin models de tipus cooperatiu.