Espanya i Catalunya (im)possibles

Avui, jornada de reflexió a Catalunya, es compleixen els dos anys de les eleccions generals del 2015. Aquell 20-D va ser l’expressió més exacta de la crisi que s’estava gestant en el model de partits des de les eleccions europees del 2014. Els resultats van oferir un panorama immanejable en una cultura política sense pràctica en governs de coalició. El PP es va quedar curtíssim amb 123 diputats, desplomant-se després de la majoria absoluta del 2011; el PSOE va perforar el seu pitjor registre electoral amb 90 escons, i els dos nous partits, Podem i Ciutadans, van irrompre amb 69 i 40 diputats al Congrés, respectivament. El bipartidisme imperfecte, completat a efectes de la seva funcionalitat per les frontisses dels nacionalistes bascos i catalans, va saltar pels aires.

Aquelles eleccions van afavorir deu mesos de govern en funcions i una crisi constitucional que va gestionar el Rei en el filferro de l’article 99 de la Carta Magna. Per primera vegada va resultar fallida una investidura –la de Pedro Sánchez recolzada per Albert Rivera– i també de forma inèdita un candidat va refusar l’encàrrec de Felip VI. Ho va fer un Rajoy que es va mostrar astutament audaç amb el cap de l’Estat. Mentrestant, es va coure la pitjor crisi dels socialistes. No hi va haver sortida i el país va tornar a les urnes el juny del 2016. Només una traumàtica abstenció del PSOE va permetre que el PP (137 escons) amb el suport de Ciutadans (32 diputats) investissin Rajoy, després d’un primer intent fracassat.

Tasca legislativa congelada

El gallec, des d’aleshores, pilota el Govern amb una minoria inèdita en la nostra història constitucional. Ho aconsegueix congelant la tasca legislativa, empassant-se reversions normatives de la seva majoria absoluta en la desena legislatura i explotant les contradiccions d’una oposició heterogènia en la qual destaca l’enemistat entre el PSOE i UP.

Les enquestes pronostiquen que el que va passar avui fa dos anys a tot Espanya succeeixi a Catalunya. És a dir, que la fragmentació i l’enfrontament facin impossible la governació i s’hagi de recórrer a nous comicis. I tot i així que, al final, s’hagi de produir algun traumatisme polític (com el del PSOE en la investidura de Rajoy l’octubre del 2016) perquè s’aconsegueixi formar un govern català. 

La probabilitat que la convocatòria del 21-D resulti fallida és molt alta. Tant les llistes d’ERC com de JxCat estan encapçalades per un pres preventiu i un fugat de la justícia i els següents candidats, també a la presó (Jordi Sánchez) o imputats per greus delictes. Les que obtinguin seran actes amortitzades. Si Espanya va ser impossible després del 20-D del 2015, sembla que Catalunya també ho serà després d’aquest 21-D.

Blocs enfrontats

Passa a Catalunya el que passa a Madrid: hi ha dos blocs enfrontats (independentistes i constitucionalistes) però que internament estan en guerra civil. Junqueras i Puigdemont són companys de fatigues però ferotgement enemics; i Iceta i Arrimadas es professen una desconfiança que frega l’hostilitat. I l’àrbitre d’aquest partit podria ser el populisme dels comuns i morats que demostra que no té brúixola, amb una campanya erràtica i poc fiable. No s’ha sabut on eren abans d’avui i no se sap on seran demà passat.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

La governabilitat d’Espanya –si la que practica l’Executiu de Rajoy es té per tal– és possible per la reducció a nivells ínfims del doble exercici de la política i de l’acció legislativa. La legislatura és d’una precarietat constant i la seva continuïtat depèn de variables fràgils. A Catalunya les perspectives són pitjors perquè les trinxeres, a més d’ideològiques (esquerra-dreta), són emocionals. En les diferències estratègiques, de model social i econòmic, es pot trobar una franja d’entesa. Però, ¿l’art del que és possible arriba a modelar de manera pragmàtica els sentiments? A Catalunya, com a l’Espanya de l’octubre del 2016, quan el «no és no» de Sánchez es va convertir en una abstenció del PSOE que va passar a la història, serà necessari un acte sacrificial per dotar-la d’Executiu. 

Si les enquestes no fallen clamorosament, la reversió de l’ara Catalunya impossible en una altra de possible requerirà una segona volta electoral. Les de demà són el prolegomen d’altres eleccions sense llistes extravagants ni emocions inflamades. La condició per sanar la crisi catalana comença per una renovació de cares i noms. I ara estan, en bigarrada competició, els que han format part del problema i volen ser-ho de la solució. Impossible.