Rajoy, sí o no

És bastant evident, almenys per a la majoria de ciutadans de Catalunya, que no seríem on som si el PP no hagués arribat al Govern. Triomf que va aconseguir, precisament, amb el menyspreu (campanya contra l’Estatut) que va encoratjar el famós desafecte i, amb ell, la deriva independentista de la meitat dels catalans. És innegable que el centralisme mesquí d’uns ha alimentat la fugida interessada d’altres. Tots dos han obtingut rèdits de la confrontació. Tots dos han polaritzat la societat. I tots dos reclamen amors absoluts: amb mi o contra mi.  

    

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

El diàleg és un luxe innecessari per a qui està disposat a sortir al carrer per materialitzar la república. N’hi ha prou de tenir valor i estar disposat a perdre. Però la cosa es complica per als que, per convicció o per lliçó apresa, no estan per la unilateralitat. Tant per a qui aspira a una independència pactada o a un referèndum legal o a una renovació d’Espanya, ¿és possible aconseguir qualsevol d’aquests objectius sense el PP?

És evident que desallotjant Rajoy del Govern serà més fàcil, però ¿és possible no comptar amb el PP? ¿Pot reformar-se Espanya sense fer partícip del procés gairebé 8 milions de persones que van confiar en el partit del Govern? Ja hem vist fins on ens ha portat la falta de diàleg i ni tan sols sabem el que queda per venir. Al final, tots haurem d’aprendre a declinar alguns verbs: negociar, compartir i respectar.