¿Per què va fracassar el procés?

Ens falta encara distància per analitzar amb fredor els fets ocorreguts al setembre i l’octubre passats al voltant del procés separatista. I, no obstant, la pregunta que molts ens fem, al marge de quina sigui la nostra posició política, és ¿quina estratègia realment va seguir el Govern de Puigdemont? Perquè el que salta a la vista és que els líders separatistes no van fer allò que tan emfàticament havien promès, no van culminar el sentit de les lleis del referèndum i de la transició jurídica de la república catalana. I això que no havien tingut cap mania abans a violentar el reglament del Parlament, desoir els seus lletrats i els consells del Consell de Garanties Estatutàries, i desobeir el TC. Esquivant l’actuació de la Fiscalia, havien treballat amb astúcia per aconseguir celebrar una votació l’1-O en forma de referèndum amb urnes, paperetes i col·legis. Aquell dia, van obtenir a més unes imatges de violència policial que van ser un autèntic regal per a la seva causa.

Però a partir d’aquell moment la seva actuació va ser contradictòria i irreal. El separatisme va deixar passar el seu millor moment la primera setmana d’octubre. Va ser llavors quan va perdre la iniciativa i es va endinsar en un laberint d’incoherències que va acabar en una amenaça de convocatòria electoral el dijous 26 i en un falset de DUI l’endemà com a resposta a l’aplicació del 155. Ni es va implementar la república ni es va arriar la bandera espanyola de la Generalitat aquell cap de setmana. Els últims dies d’octubre van ser viscuts pels independentistes amb autèntic desconcert. No obstant, setmanes abans, l’escenari era completament diferent. La vaga de país del 3-O va catalitzar la protesta contra el Govern espanyol i va muscular encara més el suport a la causa separatista. Encara que l’aturada va ser en realitat un tancament patronal a l’Administració i l’ensenyament, va afectar de manera considerable al transport, els serveis i el comerç. Aquella nit, Felip VI va deixar clar en el seu discurs televisat que l’ordre constitucional no era objecte de negociació i va instar els poders de l’Estat a posar fi a l’intent secessionista.

En aquell moment, Puigdemont i el seu sanedrí tenien dues opcions. En primer lloc, procedir a proclamar la independència, en coherència amb el que disposava la seva pròpia legalitat, fins i tot a risc de generar un escenari de xoc més violent que l’1-O. En el seu favor hi havia la possibilitat que un comunicat dels Mossos se sumés a la rebel·lió i la mobilització segura de milers d’activistes que haguessin anat a defensar posicions estratègiques. Això era llançar-se pel pendent revolucionari i hauria desembocat en un enfrontament civil entre catalans. Un escenari horrorós i molt difícil de gestionar per a l’Estat, però que hauria convertit el conflicte català potser en un problema europeu. Per sort, no va ser aquest el camí elegit, encara que vam vorejar el perill.

En segon lloc, si els dirigents separatistes no s’atrevien a fer la DUI, perquè no volien saltar sobre l’abisme de la unilateralitat, el més lògic per la seva part hauria sigut reconèixer que la votació de l’1-O no tenia validesa. Els ho havien dit els seus propis observadors internacionals. Els seguia faltant el tan anunciat mandat democràtic i, per tant, l’única sortida era convocar eleccions immediatament, revestint-les de plebiscit. Jugada que podria haver sigut bastant hàbil i que només el temps revelarà si va ser contemplada seriosament.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

No van fer ni una cosa ni l’altra i, en canvi, Puigdemont va apostar per una mediació internacional impossible perquè ni el Govern espanyol ho volia ni cap circumstància o pressió exterior l’obligava a això. El súmmum d’aquest camí que els va portar a perdre la iniciativa política és la sessió parlamentària del 10-O, en la qual l’expresident va suspendre una independència que tampoc ningú va saber entendre si havia sigut declarada. En aquella data, el separatisme ja es trobava en posició perdedora quant a l’objectiu de forçar la celebració d’un referèndum pactat. No oblidem que, mentrestant, van passar dos fets molt rellevants: l’estampida financera i empresarial i la multitudinària manifestació constitucionalista del 8-O.

A partir d’aquí, Puigdemont i el seu sanedrí van entrar en una situació de paràlisi, i això que el 17 d’octubre es va produir un altre moment de protesta transversal amb l’entrada dels Jordis a la presó. La conclusió del que va succeir és que el separatisme no tenia una altra estratègia que la de jugar a espantar l’Estat amb mobilitzacions, votacions, situacions coercitives (com la que es va produir davant la Conselleria d’Economia) i amenaces verbals de desconnexió. No va portar a terme un pla conseqüentment insurreccional, de rebel·lió, i va ser víctima del seu propi autoengany sobre una mediació irreal.