Anar al contingut

Negaré que ho he escrit

zentauroepp41326662 mas periodico ilustracion de leonard beard171215193958

Negaré que m'he acomiadat

Risto Mejide

Se’m dona molt malament dir adeu. Sempre he dit que créixer és aprendre a acomiadar-se. Potser només per això, és possible que encara avui segueixi sent un immadur. Així que penso marxar a la francesa, com faig sempre que surto amb els amics, sense dir res a ningú, sense acomiadar-me realment. Si en aquest article, en qualsevol moment, deixo una frase a mitges, una d’aquelles que sempre he sigut incapaç d’acabar, ja saps de què va. 

El tema és que després de ja no sé quants anys escrivint aquí –també soc molt dolent per a les dates–, ho deixo, sí, me’n vaig. A un altre lloc, a una altra banda, a començar un altre projecte que ara no ve a tomb. O potser a casa meva, a escriure al meu blog; ja ho veurem perquè el cert és que encara tinc coses per decidir i per tancar. Això tant és.

De tota manera, abans d’anar-me’n, i per allò que la meva àvia sempre em deia que és de ben nascuts ser agraïts, hauria de donar les gràcies a tanta gent que em passaria de les 900 paraules que sempre m’he imposat com a límit. Començant per un amic que avui sé que està dolgut. I a qui sempre tindré en un pedestal.

Parèntesi. Una confessió que no crec que sàpiguen ni els que em van contractar. Sempre he intentat que el nombre de paraules de cada article que entregava fos capicua. Era una manera d’arrodonir les coses, com si acabant amb el mateix nombre amb què començava la xifra, acabés la redacció amb la mateixa sensació amb què la vaig començar. Quan tots dos –el text i jo– sabíem que això no pot ser mai cert, que quan un comença a escriure, mai s’imagina el que haurà escrit després i ja no en parlem de com es pot arribar a sentir. La vida i l’escriptura s’assemblen sobretot que mai començaries el mateix text de la mateixa manera si algú et digués per endavant com l’acabaràs. Tanco parèntesi.

Una altra cosa que hauria de fer és repassar els bons moments que aquesta columna m’ha portat. Parlar del Quan sàpigues de mi. D’Allò que fa mal no és el dolor. Del Marxeu. Del poc que sé de la vida. De tants i tants textos que m’heu explicat que han format part de les vostres vides. De tants i tants textos que heu convertit en vídeos, amb les vostres veus i imatges. No crec que faci falta comentar res més. Ja ho heu fet vosaltres. I ho heu fet tan bé que fins i tot a vegades vaig tenir enveja, i és possible que fos precisament d’aquesta enveja que en sortís un Meu. 

Són tots vostres. Feu-ne el que vulgueu. 

La meva teràpia va consistir a escriure’ls. Treure’s un sentiment de dins és un premi en si mateix. La millor recompensa afegida és que us hagin servit a vosaltres com em van servir a mi. Precisament gràcies a un d’ells vaig conèixer la persona que avui m’arrenca somriures per tatuar-me’ls per sempre a pell de pàgina. Sí. 

Res més. Ens  
veiem en algun lloc, entre els meus molts errors i algun èxit espero que ens puguem tornar a veure

Tampoc voldria donar-me la importància que no tinc. Soc molt conscient que em queda molt, que continuo sent un mindundi al costat de gent molt especial a qui admiro i seguiré admirant per la seva manera de plasmar la por, l’esperança, la ràbia o la soledat. A mi aquest espai sempre m’ha vingut gran. Ho sé. I sempre ho he sabut. Però com passa amb els abrics que et deixen, sempre trobes la teva manera d’arremangar-te’ls i fer-los teus encara que només sigui de manera temporal. I fins et diria que abriguen més. No només per la roba que et sobra. Sinó per les arrugues que et fan. I com tothom sap, quan alguna cosa o algú té arrugues, sembla que refugia més.

Aquesta cita més o menys setmanal m’ha servit, això sí, per compartir el més preat que tenim tu i jo i qualsevol. La vida interior, que no íntima. La meva manera de veure el món, les relacions, la vida, els amics, la família, l’amor, la tragèdia, el país. Per això, la fe d’errates seria tan extensa com la suma de tots els articles. Perquè és possible que ja no opini com opinava. És el més segur. O és possible que hagi après coses que vaig pensar que sabia. És el més probable. Per això, cada tuit, cada retuit, cada like a cada article jo me l’he pres com un «jo també hi vaig ser, petit padawan». També quan no et va agradar, o quan simplement tant et va ser. 

Res més. Ens veiem en algun lloc. Entre els meus molts errors i algun èxit espero que ens puguem tornar a trobar. Ah, sí, l’últim que apagui el llum –que la factura no està per deixar-la encesa–, però sobretot que mai tanqui la porta. En aquest espai que jo ocupava en vindran altres que el faran brillar com es mereix. Aquest buit sempre trobarà algú que l’estimi i el sàpiga omplir. Aquesta és la màgia de les paraules. Que creen sensacions així que van omplint espais en blanc. Que cusen abismes unint gent sense necessitat d’ajuntar-la.

Aquest aprenent del que ningú ensenya fuig amb un somriure als ulls, uns quants silencis a la motxilla i un consell que ara per fi et puc donar: mai deixis de 

0 Comentaris
cargando