La porta de Tannhäuser

Citant el gloriós Nexus 6, hem vist coses que no fa tant no ens hauríem cregut: diversos consellers i un vicepresident de la Generalitat entrar a la presó; una presidenta del Parlament menysprear la institució; un president de la Generalitat deixar de ser-ho i immediatament fugir; un líder d'Unió concórrer en unes eleccions a les files del PSC; Ciutadans disputar-li a les enquestes la victòria a ERC en unes eleccions autonòmiques; una declaració d'independència a l'estil CUP però sense arriar la bandera; la premsa europea despistada; unes urnes amagades en copes d'arbres; empreses i bancs catalans anant-se'n de Catalunya; Piolín en un vaixell convertit en caserna; una DUI, un 155; la Guàrdia Civil i la Policia Nacional carregant contra votants; els estudiants de l'Autònoma cantant-li Boig per tu a una periodista de La Sexta; polítics afirmant que l'1-O van rebre un mandat democràtic; Mariano Rajoy prenent decisions sobre Catalunya; autocrítica que no és tal; 155 monedes de plata; Ada Colau intentant caminar per sobre de les aigües; milers de persones manifestant-se una vegada i una altra sense un sol acte de violència; ultradretans campar amb impunitat; un Govern animant a fer vagues; policies escrivint tuits polítics; a por ellos; el Senat fent alguna cosa; polítics abominant d'unes eleccions a les quals es presenten; Mireia Boya prometent una paella; tot Catalunya ballar el ritme del mambo; Brussel·les tenyida d'estelades; hackers russoshackers ; el nanotecnòleg Jordi Hernández Borrell; Mossos d’Esquadra victorejats; Julian Assange escriure amb accent de Vic; Artur Mas i els seus béns embargats; un sanedrí misteriós; un president de la Generalitat decidir convocar eleccions, desdir-se'n, abominar d'elles i concórrer-hi... No són naus en flames més enllà d'Orió, ni rajos C brillant en la foscor a prop de la porta de Tannhäuser, però dubto molt que aquests moments –i molts altres que m'agradaria oblidar– es perdin en el temps com llàgrimes en la pluja.

Al contrari, estan molt presents en la ment, i sobretot els cors, d'uns electors cridatss a votar en unes eleccions que són qualsevol cosa menys normals. Són presents en les desenes i desenes de cartes que envien els lectors a Entre Tots, i són presents en la conversa pública i en la propaganda dels partits. Més que mai, aquestes són unes eleccions irracionals. Els moments viscuts no es perden com llàgrimes en la pluja, al contrari: els ulls prenyats de llàgrimes (de tristesa, d'indignació, de ràbia) impedeixen veure amb claredat què hi ha més enllà de la porta de Tannhäuser.

En aquest sentit, els partits del bloc contrari a la independència de Catalunya funcionen a contrapeu. Pretenen utilitzar arguments racionals (el dany econòmic, la legalitat vulnerada, el trencament de la cohesió social, les empreses que se n'han anat, els llimbs on es troba Catalunya, sense ningú que la governi des de fa una bona temporada, el paperot de Puigdemont i la seva troupe belga) en temps purament emocionals. ¿No els passarà factura als partits independentistes que Ítaca fos una impostura, que no hi hagués ni estructures d'Estat ni reconeixement internacional, ni una trista bandera arriada en algun organisme oficial? ¿No demanaran comptes els votants independentistes als seus per haver exagerat, tergiversat o, simplement, fracassat amb la DUI?

Passar comptes

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

La resposta és senzilla: no, tot indica que molt pocs ho faran. Els electors independentistes, molt mobilitzats, votaran com un bloc i sí que passaran comptes. Però per altres assumptes: per les càrregues policials de l'1-O; per Estremera i Soto del Real; pel discurs del Rei; pel Piolín; per l'«a por ellos»; per Xavier García Albiol; pel selfie de Miquel Iceta; i així fins a sumar 155 raons. ¿Emotiu? Segur. ¿Irracional? Defineixi vostè racional.

Hi ha dos blocs que es mouen per passions i raons molt diferents, si no oposades. Aquest és un fet. I els uns no entenen el món en què viuen els altres. Aquest és un altre fet. Sigui quin sigui el resultat del 21-D, abans de travessar la porta de Tannhäuser faríem bé tots d'acceptar que hem de conviure amb els milers de persones que formen cada bloc, que ni l'independentisme ni els que volen seguir a Espanya desapareixeran el 22-D com llàgrimes en la pluja.