ERC, primer partit

L’enquesta d’aquest diari –i les d’uns quants més– indica que ERC serà el primer partit en les eleccions de dijous que ve. Traurà el 22,2% dels vots i 34 o 35 escons, al davant de C’s amb el 21,2% i 27 o 28 diputats. Dada que confirma que Catalunya està molt dividida.

És impossible comparar els resultats d’ERC amb els de les eleccions del 2015, perquè llavors va concórrer en coalició amb CDC, que ha canviat de nom i no es presenta però que avala la candidatura de Puigdemont. A més a més, ERC va participar en un Govern que només va ser viable pel suport de la CUP. Per saber els efectes electorals del procés caldria, doncs, comparar tot el vot independentista amb l’obtingut el setembre del 2015. La comparació indica que el separatisme tendeix a la baixa perquè ara obté el 45,6% en comparació del 47,7% de llavors i un màxim –no segur– de 69 diputats davant dels 72, quatre escons per sobre de la majoria absoluta.

L’independentisme pateix, doncs, un càstig significatiu, però bastant suau, ja que enquestes anteriors assenyalaven que Catalunya havia sortit perdent en els cinc anys de procés (66% contra 22%), que el procés ha malmès la convivència (68% contra 28%) i que l’economia se n’ha ressentit (68% contra 29%). Amb una censura tan clara a la gestió, del voltant d’uns 30 punts, sorprèn molt que el retrocés electoral sigui només de dos o tres punts. ¿Com pot ser?

Identitat i sentiment

Notícies relacionades

Enquesta prohibida de les eleccions a Catalunya: cinquena i última entrega

"L'ofensiva contra Catalunya només es frena guanyant el 21-D"

La resposta potser és que el vot secessionista prima molt la identitat, el sentiment o la convicció, davant dels resultats o la qualitat de la gestió. O que l’alternativa dels altres partits –i la del Govern de Madrid– genera censura o un atractiu limitat. Sigui com sigui, la distància és notable i aquí hi ha d’haver la clau de l’empat actual entre independentistes i constitucionalistes.

També és interessant assenyalar que ERC, amb el seu líder, Oriol Junqueras, a la presó d’Estremera, sense poder fer campanya i amb 3.000 empreses que han abandonat Catalunya, continua sent la formació amb més intenció de vot i avantatja en més de quatre punts la candidatura de Puigdemont, que es basa en la legitimitat del president, en una visibilitat més gran des de Brussel·les, gràcies a la televisió, i al suport –gens entusiasta– del PDECat. Això ha de voler dir que s’identifica ERC com un partit ampli de centre-esquerra. Junqueras diu que «està» independentista –fins a aconseguir l’Estat propi–, però que «és» socialdemòcrata. I els electors gairebé no castiguen la formació pel «decapitament» que mostra en la campanya. Amb Marta Rovira, la suplent, incapaç de saber la taxa d’atur catalana. Fins i tot s’assenyalen –si finalment Junqueras no pot assumir la presidència– d’altres possibles presidenciables. Per exemple, l’exconseller de Justícia Carles Mundó, que confessa haver estat sempre en contra de la unilateralitat i que va donar suport a Puigdemont –com Santi Vila– quan va voler convocar eleccions. La diferència és que després Mundó no va saltar del vaixell i que ha sigut company de cel·la de Junqueras a Estremera.