La depressió somrient i la depressió blanca

La depressió somrient és aquella en la qual l’individu deprimit intenta sigui com sigui amagar el seu estat rere una màscara de felicitat. És pròpia dels països industrialitzats i de la societat consumista.

En la meva última novel·la, Por qué el amor nos duele tanto, narro una història de depressió somrient. Una dona que arrossega la càrrega d’una infància traumàtica (abús sexual, mare sobreexigent, pare abandònic...). La societat consumista ens promet que si aconseguim determinades coses (un matrimoni, una bona feina, un cotxe vistós, una casa ben decorada i en propietat) serem feliços. I ella s’esforça durament per aconseguir-les.

Però es casa enduta per la desesperació, no per la reflexió. I es casa massa ràpid, fixant-se en l’exterior del seu marit més que en l’interior. Triga a adonar-se d’amb qui s’ha casat.

Atrapada en una vida horrible, no pot explicar-li a ningú com se sent, perquè immediatament sent la mateixa cantarella repetida en boques diferents: «Amb tot el que tens, ¿com et pots queixar?». Així que perquè no l’acusin de desagraïda o, pitjor encara, de depressiva i trista, en una societat que entronitza la felicitat com a bé suprem, s’esforça a donar una imatge de triomfadora i feliç. I com més s’hi esforça, més es deprimeix. Perquè no hi ha res que deprimeixi més que no poder explicar-ho.

Jo he comprovat que quan una persona a les xarxes socials està constantment donant una imatge de felicitat, és perquè està deprimida i ansiosa (les influencers no compten, ja que elles cobren). Fingir felicitat no ajuda: l’única sortida a una depressió és la comunicació i la paraula, que és el material base de totes les teràpies.

Una cosa semblant passa amb el Nadal. En aquestes dates se’ns obliga a acceptar un axioma segons el qual no hi ha res com la família; la família és la base de la societat, cal estimar els familiars i s’ha de sopar amb ells en dates assenyalades, en un ambient de pau i concòrdia.

Però la família a vegades no és el recés idíl·lic que se’ns ven. Hi ha alguns pares/mares que no toleren els fracassos dels seus fills. Altres, de manera conscient o inconscient, manipulen. N’hi ha d’autoritaris, de poc tolerants i d’intransigents. N’hi ha massa crítics, poc afectuosos. Alguns culpabilitzen els seus fills dels seus propis fracassos o frustracions, altres projecten les seves fantasies i somnis en els seus fills i esperen que aquests els compleixin per ells. Fins i tot alguns planifiquen i decideixen les carreres professionals dels seus fills. I n’hi ha que són maltractadors físics i verbals. 

Imaginem el noi gai o la noia lesbiana que ha d’anar a sopar a la casa en què li han demanat que per favor no parli de la seva vida privada durant el sopar, perquè no es molesti l’àvia (ja no parlem de portar la parella al sopar), però en què la seva germana i el seu cunyat heteros es poden passar la nit parlant de les seves vacances i els seus nens. Imaginem el votant d’ERC que ha de sopar amb el seu cunyat votant del PP tota la vida, perquè sí, perquè la seva mare li ha dit que si no es presenta la nit de Nadal li partirà l’ànima. Imaginem aquella noia a qui el seu pare, quan era jove, la besava i grapejava més temps del que ella creu que era normal, que mai ha dit res per no ferir la seva mare, i a qui se li entravessa el sopar cada vegada que hi va.

Les estadístiques proven que les dates amb més índex de suïcidis són Nadal i Any Nou (i Sant Valentí, als Estats Units).  També són les dates amb l’índex de violència domèstica més elevat. Però ningú s’atreveix a dir-ho en veu alta. Perquè quan ho fem aviat arriben les acusacions:  ets un grinch, una amargada, un mal fill.

El que no has de fer, com la protagonista de la meva novel·la, és callar. És important no fingir que el dolor no existeix.

Notícies relacionades

¿Per què es protegeix els fumadors?

Les tres grans idees de l’FMI

¿No t’agrada la teva família? Tens tot el dret a sentir-ho o a dir-ho, no ets el primer ni l’últim. ¿El Nadal et deprimeix? Moltíssima gent detesta el Nadal. De fet, aquesta depressió té un nom específic: la depressió blanca. No callis. Busca algú a qui puguis explicar-l’hi. Un psicòleg, un terapeuta fins i tot, si ets creient, un sacerdot...

Algú que t’acompanyi en el teu camí, que et permeti comprendre el que et passa i responsabilitzar-te per fer alguna cosa amb la teva vida. Que et permeti donar el seu lloc a la paraula.