Qui, què, com i quan de la reforma constitucional

La reforma constitucional és una qüestió política, que es tradueix en l’adopció de la norma vinculant de més rang del nostre ordenament, la que contindrà les opcions fonamentals de construcció del sistema democràtic. Per això aquesta qüestió ha de ser abordada pels que ostenten realment la iniciativa de modificació, els partits amb representació parlamentària. Una proposta de revisió sorgida del Principat d’Astúries dorm als soterranis del Congrés, la iniciativa legislativa popular és inviable (article 166 de la Constitució Espanyola), i les crides formulades des de l’acadèmia solament són idees per avivar el debat, posant l’accent en la reforma com a recurs per sortir de la (les) crisi(s) en què ens trobem immersos.

Però la iniciativa dels partits en seu parlamentària no sembla anar al ritme del debat públic, acadèmic i mediàtic. Fa la sensació que la iniciativa de modificació no és realment tal, sinó un acord de prolegòmens entre dos partits emparat en el compromís sobre l’adopció de l’article 155 de la Constitució (CE), i que aquest context condiciona les respostes al què (es reforma) i com (es procedeix a la reforma).

Al Congrés s’ha constituït la Comissió no permanent per a l’avaluació i la modernització de l’Estat autonòmic, obviant l’existència d’una comissió permanent sobre assumptes constitucionals. Paradoxalment s’ha declarat que el seu objectiu final és formular propostes de reforma constitucional, però la seva denominació apunta a un molt limitat objecte de la futura reforma. De la mateixa manera que la seva composició parla de fins a quin punt són limitats els subjectes polítics que consensuen la voluntat de reforma.

Limitat l’objecte i limitats els subjectes, no s’augura al procés res de bo. Almenys, la Comissió té una composició que respecta (estrictament) el 40% de presència femenina, quota aquesta que, no obstant, no assumeix la idea que la democràcia hagi de ser paritària (50%-50%), i per això ha de ser paritari l’exercici del poder constituent, en fase de formació de la voluntat de reforma. 

És imprescindible obrir l’enfocament, també el de les propostes acadèmiques, respecte al què de la reforma. La desafecció a la Constitució vigent, que adoptant maneres diverses dona resposta única al per què reformar la Constitució, campa en els espais del nacionalisme, dels més joves, i dels que han vist que les mesures anticrisis no han trobat fre constitucional.

L’objecte de la reforma no pot cenyir-se al Títol VII, a l’article 2 o al Senat, perquè es tractaria d’una mera correcció d’errors del text del 1978, i no de la Constitució espanyola del segle XXI. Aquesta hauria de definir l’ordenació d’una societat igualitària, un accés universal i efectiu als drets individuals i col·lectius, i un deure de conservació de l’entorn.

Igualtat de gènere

En aquest marc, la igualtat de gènere és una qüestió estructurant, atès que és definidora d’una societat nova i connectada amb les dificultats que haurien de centrar els nostres afanys: la violència de gènere; el reconeixement de la salut sexual i reproductiva; la bretxa salarial i les dificultats d’integració laboral de les dones que desitgen ser mares; la promoció de la maternitat i la paternitat responsables i la gestió de les atencions a les persones; la coeducació i l’educació en valors democràtics i cívics comunament acceptats... I no, qui ocupa la línia de successió a la Corona no mereix més de tres segons de discussió. No és el tema, ni la inquietud principal de les dones. El nou text ha d’abordar així mateix el problema del repartiment del poder des de la reformulació d’un Estat de partits que tot ho mediatitza, colonitza les institucions, i impedeix a aquestes últimes actuar d’acord amb els principis constitucionals que les regeixen.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

El plantejament de la reforma ha de ser ampli, s’ha de fer ara –en cas contrari no seria possible gestionar la frustració– i ha de comptar amb tots els actors polítics (no només els imprescindibles o els necessaris). 

El realisme se situarà a plantejar una reforma progressiva en el temps, no general en un sol moment, abordant els problemes en un ordre lògic. Potser començant pel procediment de reforma i l’estructura del Senat, atribuint-li –com la Cambra de representació de territoris que és– la reforma territorial, procedint, mentrestant, a la reforma del sistema de drets.