Quatre grans i dos petards

3
Es llegeix en minuts
lmendiola41306986 soccer football   premier league   swansea city vs mancheste171215171203

lmendiola41306986 soccer football premier league swansea city vs mancheste171215171203 / ANDREW BOYERS

Quatre grans equips lideren amb claredat les principals lligues: Manchester City, Barça, París SG i Bayern Munic. Possiblement en aquest ordre per la claredat del seu domini en els campionats, la superioritat tàctica i l’estat de forma de les seves individualitats. Dos d’ells, el líder francès i l’alemany, disputen campionats menors fàcils per a ells  i per això viuen només per a la Lliga de Campions. En canvi, abans de començar la Premier League i la Lliga semblaven molt obertes i sense favorits tan clars com els que tenen ara ja. Aquest panorama vist des de Barcelona és una delícia. En els dos campionats principal l’escola catalana guanya per 2-0 amb Pep Guardiola i Ernesto Valverde. I els que enyoren però no aconsegueixen odiar el brasiler Neymar porten en el seu compte un 3-1 sobre 4. 

La gran lliçó és que gairebé tots els grans equips europeus juguen futbols derivats del que va imposar el gran Barça. I els quatre grans equips encara tenen marge per créixer. El City s’enforteix a mesura que passen les jornades. Guardiola va llegir bé les insuficiències del seu any experimental, va retocar poc i bé la plantilla enfortint les bandes i ratificant la confiança en l’eix Otamendi / Fernandinho / De Bruyne / Silva i Leroy Sané. Cada setmana és un espectacle veure’ls sortir a recollir els tres punts. Amb més toc que cap altre equip britànic, amb esperit més ofensiu, i amb tanta intensitat com els equips lluitadors que lluiten per no descendir.

Les tribulacions de Zidane 

La superioritat del Barça, en canvi, ha arribat per sorpresa.  Després de la sortida de Neymar i la incapacitat per reforçar-se amb el que desitjava, viu del realisme. Aprofita megacracs per compactar un joc gairebé obrer d’objectiu únic: acompanyar Messi a aconseguir les victòries. I li ha explotat a favor Ter Stegen, que ja és el millor porter del món. ¿Amb això es pot arribar molt lluny? ¿Com l’afectarà la incorporació de Dembélé i els canvis posicionals que haurà d’assajar si aconsegueix algun fitxatge? Són noves incògnites. Però a Barcelona existeix una gran novetat: hi ha confiança popular en l’enginy de Valverde.

Notícies relacionades

El quadro d’honor europeu té dues enormes decepcions que també ens complauen: Manchester United i Reial Madrid. Mourinho de moment s’està estavellant amb el pressupost més alt de la història del seu club. Per mantenir protagonisme ha de lluitar a l’estil barrorer per tapar que el seu equip juga malament malgrat alinear homes molt bons. Encara són més esperançadors els tremolors del Reial Madrid, amb massa jugadors de 30 anys que rendeixen erràticament. Zidane titubeja amb els refrescos, i quan Modric ja no aconsegueix portar la batuta –o quan se li pren Isco en el seu afany per representar simultàniament tots els protagonismes– és un equip desgovernat. Guanya més partits de miracle i pel seu desproporcionat punch que per bon joc. És fantàstic pensar que Florentino, que no és tonto, ha de saber que aquest és l’últim any d’una etapa i que per fi haurà de parlar clar amb aquell hortera que se li assembla tant i que es diu Cristiano Ronaldo.

Ara el més urgent és que mentre el Barça segueix creixent Neymar ens faci el favor que ens deu. L’eliminatòria de Champions entre el PSG i el Reial Madrid hauria de marcar a foc, i a favor nostre, la temporada. L’eslògan de la primavera pot ser: Al Chelsea golejant amb el Madrid entomant.  Neymar, ¿ens tornaràs a decebre?