LA CLAU

Els privilegis catalans

Tots els espanyols tenen dret a votar sabent els secrets dels seus governants com passarà el 21-D

1
Es llegeix en minuts
undefined40980699 madrid 17 11 2017 politica rueda de prensa del ministro de e171117145431

undefined40980699 madrid 17 11 2017 politica rueda de prensa del ministro de e171117145431 / DAVID CASTRO

L’article 155 està posant fi al privilegi que els catalans tenien de conservar i contemplar unes obres d’art que no eren originalment seves. En paral·lel, la justícia els està proporcionant nous privilegis: saber del que es parla en les reunions dels polítics i del Govern de la Generalitat sense la pressió de les càmeres i sense el postureig de les xarxes socials. La investigació del jutjat número 13 de Barcelona –on els titulars cada dia se superen– permet aquests dies publicar tota mena de gravacions i de documents incautats que evidencien la flaquesa i la falta de perspectiva de la realitat en la qual va viure el Govern de Puigdemont en els seus últims mesos malgrat les fanfarronades que deixava anar en públic. La majoria alternativa a l’independentisme s’intenta forjar aquests dies sobre la base de la denúncia d’aquella mentida que la justícia persegueix en virtut de les presumptes il·legalitats que van cometre. Segurament, no tots els electors reaccionaran igual davant l’engany. I si no, recordem els milions de votants del PP després de conèixer els detalls dels papers de Bárcenas o els SMS de Rajoy: «Luis, sigues fort».

Com explica el filòsof coreà Byung-Chul Han, la transparència és un dels grans mites de la nostra contemporaneïtat. La mentalitat digital exigeix saber el que passa entre bastidors, no només quan es cometen il·legalitats. S’ha de trobar la fórmula perquè, en les pròximes convocatòries electorals, la resta de ciutadans tinguin el mateix privilegi de què disfrutaran els catalans el 21-D: entrar en les entranyes dels partits que aspiren a dirigir-los, convertir les seves sales de reunió en un aparador digital en què auscultin el que volen que se senti i el que xuiuxiuegen a l’orella. ¿Què donaríem per saber el que diu Cospedal quan no hi és Sáenz de Santamaría? ¿O Susana Díaz segons abans d’abraçar Pedro Sánchez? ¿O Monedero de Pablo Iglesias? ¿I què faríem si sabéssim el que diu Trump amb els seus sobre Merkel? ¿O la cancellera de Macron? La democràcia espanyola ha obert una via a Catalunya que marcarà tendència. O no.