La força inesperada del groc

Jo sóc lector de diaris. Penso que és un hàbit heretat del meu pare, que estava subscrit, des que es va casar, a un diari català i a un altre castellà. Això passava, almenys, quan jo vaig néixer, i qui sap si la lectura de periòdics és un virus que s’encomana.

Els diaris més llegits d’avui tenen moltes pàgines. Econòmicament parlant, no són pas, em sembla, un bon negoci. Però deixem de banda aquesta qüestió. El fet és que, mirant unes pàgines esportives, m’ha saltat als ulls una fotografia. Al fons es veia, desdibuixada, la imatge de molts espectadors i, en primer terme, dos futbolistes en plena acció que volien escapar-se d’uns rivals que els empaitaven.

Una escena habitual en el futbol. Però el que m’ha cridat l’atenció era el color de les seves samarretes: un groc intens.

El mateix groc que havia vist que vestien milers de ciutadans de tot Catalunya que reclamaven la independència política. En el camp de futbol només eren uns quants, els grocs, mentre que en el gran estadi de la societat civil eren molts milers i milers. I no empenyien una pilota col·lectiva.

Per a mi és una sorpresa la demostració de força del groc. Perquè, en general, els colors més habitualment usats s’identifiquen amb les nostres vides i es nostre vestuari; són fills del blau, del verd, del gris, del negre amb els seus matisoss.

El groc de les manifestacions té una intensitat inesperada quan no és un detall sinó que es manifesta com una massa. El groc viu i de bona solidesa ha estat molt utilitzat en la pintura artística. Però no sembla que el groc que ha inundat els carrers hagi de destenyir-se.

Notícies relacionades

L’elogi revolucionari

Una campanya en prosa

Mirem els grocs que omplen els carrers. Veurem que no són els grocs dels pallassos. Són els grocs d’unes plantes que un dia van ser verdes.

El groc, finalment, ha aconseguit ser un color protagonista.