El repartiment de la riquesa

De recaptes i maratons

Són encomiables les campanyes solidàries d'aquesta època de l'any, però no confonguem caritat amb justícia

3
Es llegeix en minuts
fcasals41301706 opinion  ilustracion de leonard  beard171213162338

fcasals41301706 opinion ilustracion de leonard beard171213162338

En aquests dies tan proclius a nostàlgies abunden les crides a compartir part del nostre benestar amb els que menys tenen. Un últim exemple d’això ha sigut el Gran Recapte, en què 56 bancs d’aliments i 130.000 voluntaris de tot Espanya han aconseguit més de 21 milions de quilos de productes, imprescindibles per atendre 1,5 milions de necessitats. És cert que el Consell de Ministres, amb el 85% de cofinançament del Fons d’Ajuda Europea, aportarà 85 milions d’euros. Però estaran amb mi que, al marge d’aquesta ajuda pública, la solidaritat individual, o la caritat si ho prefereixen, és indispensable per garantir uns mínims vitals a moltes famílies. Ara, finalitzat l’esforç en aliments, s’acosta La Marató anual de TV-3, en què es recullen fons per a projectes d’investigació mèdica i/o instal·lacions i equips hospitalaris. Recaptes d’aliments i maratons de solidaritat ja són tan habituals que formen part, aparentment indissoluble, del nostre paisatge emocional prenadalenc. 

A primera vista, no hi ha res de dolent en això. ¿Qui és qui no s’apunta a la solidaritat? En tot cas, atenent a les necessitats avui existents, ningú pot oposar-se a aquestes iniciatives. Al contrari, el que s’ha de fer és recolzar-les, promoure-les i sostenir-les. Felicitats, doncs, als voluntaris per l’ingent esforç realitzat en la recollida d’aliments; ànim als organitzadors de La Marató de TV-3 aquest 2017, i que tinguin el més gran dels èxits en l’obtenció de recursos per a la investigació de malalties infeccioses.

   

Contra la pobresa només avançarem amb més pressió fiscal, i això aquí és com esmentar el diable    

 ¿Per què al desembre? En aquest mes crepuscular alguna cosa hi ha en l’ambient que fa brotar la fraternitat i confereix més intensitat al retrobament familiar, una emoció que no és patrimoni dels nostres dies: ha emergit en èpoques dispars, en països diferents i amb tota mena de religions. El fet que aquests sentiments s’hagin expressat en situacions tan dissímils amb festivitats tan similars remet a la seva amagada utilitat: en algun moment del nostre passat remot, els grups que amb aquestes celebracions enfortien i cimentaven els seus lligams anteriors van tenir més èxit reproductiu. I el seu triomf som nosaltres, els seus descendents. Aquesta interpretació de la conducta humana, que ja forma part del patrimoni científic acceptat, permet afirmar a Robert Wright en el seu The Moral animal (¿por qué somos cómo somos?) que els comportaments universals ho són, justament, perquè ens han permès sobreviure.

Però en la nostra complexa col·lectivitat, res és el que sembla. Per això, que aquest desig de solidaritat formi part del nostre hardware com a humans no hauria d’enfosquir el nostre enteniment. Per il·luminar el debat, ampliem el focus: segons l’última Enquesta de Condicions de Vida (2016), al voltant del 20% de les llars espanyoles (3,7 milions) i més del 28% dels nens (2,2 milions) estaven en risc de pobresa, un eufemisme de la Comissió Europea per no parlar directament de simple penúria. Perquè ja em diran com s’ha de definir que gairebé 1,4 milions de persones no puguin pagar un àpat de carn, pollastre o peix almenys cada dos dies; que més de 4,5 milions no en tinguin prou per mantenir la vivenda a una temperatura adequada; o, finalment, que gairebé 8 milions no puguin permetre’s una setmana de vacances a l’any fora de casa.

Notícies relacionades

En aquesta situació, no confonguem caritat amb justícia. Un país avançat no pot tolerar segments de la seva població exclosos del que és més bàsic, ni que parts importants de la investigació restin a l’atzar de la voluntat de particulars. Però, llastimosament, aquí es tolera. Això remet a un dels problemes bàsics de la nostra societat: una moderada pressió fiscal, que empetiteix la despesa pública i obliga la caritat individual a suplir uns poders públics incapaços. Hauria de fer vergonya que Espanya continuï a la cua en ingressos públics amb un exigu 38% del PIB, molt lluny del 46% de mitjana de l’eurozona i només per sobre de la pressió fiscal d’Irlanda, Lituània,  Bulgària i Romania. Però no és així: aquí ningú s’avergonyeix per pagar menys impostos.

¿Lluita contra la pobresa? Per descomptat. ¿Amb la caritat? Sí, si no hi ha més remei. Però només avançarem realment en la seva eliminació amb més pressió fiscal i una contribució més elevada dels que més tenen. Però, ¡ai las!, això d’apujar impostos és, en aquesta part del sud catòlic europeu, sigui Catalunya, sigui Espanya, esmentar el diable. Caldrà conformar-se, doncs, amb la caritat. ¡País!