'Coco'

Hi ha poques coses al món que m’agradin tant com anar al cine, puc empassar-me gairebé qualsevol pel·lícula, i encara que em quedi adormida bastant sovint, poques vegades he abandonat una sala abans que acabés la projecció.

No em passa el mateix amb la literatura, si un llibre no m’atrapa en les 20 primeres pàgines el tanco sense contemplacions, i a l’empipada per no haver-la encertat s’hi afegeix sempre una vaga sensació de pena i de fracàs («de tots els milers de milions de llibres possibles, et vaig escollir a tu, m’he acomodat amb tu a la butaca, he fet el silenci més absolut al nostre voltant, he silenciat la meva ànima per poder escoltar millor la teva i al cap de 25 pàgines (¡¡25!!) ¿em deixes a l’estacada? ¡Doncs a les escombraries ara mateix!»).

Als llibres hi arribo sempre (ni el temps ni els meus anys com a editora han alterat gens aquesta percepció) amb l’esperança de viure una gran història d’amor. No sé lligar amb els llibres, o és un amor absolut o no és res. Amb les pel·lis, en canvi, em puc enrotllar sense problema, riure, plorar, disfrutar, indignar-me, avorrir-me, dormir després o durant i oblidar-les.

I de sobte, a vegades, de forma inesperada, una pel·lícula es converteix en un gran amor i et recorda que en aquesta vida no tot és menjar crispetes, distreure’s i fer la migdiada sobre l’espatlla de la teva amiga.

Ahir vaig anar a veure Coco, la nova pel·lícula de Pixar. Com a la majoria dels adults una mica infantils que conec, no m’agraden gens les pel·lícules infantils (per no parlar de les representacions teatrals per a nens o d’aquell infern a la terra anomenat Disneyland París).

No oblidar que ens han estimat

Coco és la versió esperançada i colorista d'Els morts de John Huston, una de les meves pel·lícules favorites. Coco no és (només) una pel·lícula sobre la mort, tampoc és (només) una pel·lícula sobre l’obligació de no oblidar els morts, Coco és sobretot una pel·lícula sobre la necessitat de no oblidar que hem sigut estimats.

Potser és una de les primeres coses que oblidem quan algú mor. El nostre propi amor, ara sense destinatari, ens crema i ens arrasa, però l’amor de l’altra persona va empal·lidint, es desdibuixa i es converteix en fum.

Notícies relacionades

Dir-se Terricabras

Puig surt a la borsa amb cinturó de seguretat

Coco ens recorda que l’amor que van sentir per nosaltres els nostres morts segueix, intacte, brillant, absolut, dolorosament exacte al que va ser, contra vent i marea, com quan eren vius. Els vells ho obliden sovint i creuen que moren sols, però cap ésser humà que ha estimat i que ha sigut estimat mor sol.

Coco parla dels fantasmes, dels que ens acompanyen, dels que serem algun dia, també parla de l’amor com a única forma de salvació possible. No és una pel·lícula sobre la mort, és una pel·lícula sobre la vida. No se la perdin. ¡I a més a més hi apareix un gos!