La cita del 21-D
Ciutadans de Catalunya
El partit taronja està actuant com a reacció al que s'ha denominat 'nacionalisme obligatori'
wciutadans
Amitjans de la dècada del 2000, col·lectius i organitzacions cíviques que ja difonien fortes crítiques als dos grans partits d’àmbit nacional (PSOE i PP) i als nacionalistes van promoure dos nous partits: Unió, Progrés i Democràcia (UPD) el 2007, a nivell nacional, i Ciutadans, que va néixer com a associació catalana el 2005 sota el nom de Ciutadans de Catalunya. Els dos partits van aconseguir entrar en importants institucions de govern a nivell regional i nacional al cap de poc temps de ser creats. Fins llavors, els tradicionals PSOE i PP, juntament amb els nacionalistes i IU, van protagonitzar la vida política d’aquest país des de la Transició; i per tant els períodes en què la desconfiança respecte de la classe política va emergir amb més força en aquells anys.
Els dos partits van posar l’èmfasi en la progressiva materialització –durant anys– de les conseqüències no intencionades del model de la Transició i en la crítica a un sistema que molts van coincidir a qualificar com a partitocràcia; donant continuïtat, d’aquesta manera, en l’àmbit institucional, als marcs que abans el moviment cívic i les seves organitzacions es van encarregar de difondre entre la ciutadania. En els dos casos, van ser poderosos sentiments d’indignació els que van portar a les xarxes col·lectius i organitzacions del moviment cívic, que van precedir aquests partits, a actuar des dels anys 90 contra el terrorisme al País Basc i Espanya, i la política lingüística i el nacionalisme independentista a Catalunya –en aquest segon cas, amb menys èxit fins a dates recents–.
Aquests projectes van posar l’accent des dels seus inicis en qüestions com les polítiques lingüístiques i les tensions nacionalistes, el model territorial de l’Estat i també sobre la reforma de la llei electoral, la regeneració política, la corrupció o la divisió de poders, curiosament algunes de les principals propostes postulades pel 15-M durant la seva irrupció el 2011. Així mateix, aquests dos partits es van situar en la transversalitat i van manifestar una clara vocació de representació de les idees que defensaven, donat que entenien que aquestes no estaven sent representades de forma adequada per cap de les opcions polítiques existents.
Aquests dos projectes, com a organitzacions polítiques que són, van sucumbir aviat a la temptació de les estructures organitzatives rígides, així com a conflictes interns i canvis de timó que han posat en entredit el caràcter transversal amb el qual van ser impulsats. Això és degut al fet que el pas de l’acció a l’organització, que és el pas de l’acció pública i la mobilització –en què predominen lògiques de tipus substantiu– a la participació en la política institucional –un món marcat pel càlcul instrumental de mitjans i fins–, és un pas sempre problemàtic. Dinàmiques que també han afectat Podem. Per això, la participació en aquests nous partits ha resultat parcialment frustrant per a part dels seus seguidors donat que han tendit a reproduir aquest esquema de partit: la llei de ferro de l’oligarquia, que com als tradicionals també els afecta.
En el cas concret de Ciutadans, l’organització ha passat per importants conflictes interns i dinàmiques d’igual índole. A judici d’alguns dels seus membres i simpatitzants –passats o presents–, han sigut diverses les ocasions en què la directiva s’ha entregat als seus propis interessos i als personalismes. Així mateix, el seu ideari ha acusat nombrosos vaivens des dels seus inicis segons la conjuntura, renunciant-ne a defensar de forma clara i concisa un de caràcter transversal; sotmetent-lo a lògiques i motivacions de caràcter instrumental –les pròpies de les organitzacions que competeixen en el mercat electoral de la política–.
En el nou camí emprès pel partit, amb el seu salt a la política nacional, s’ha aprofundit encara més en aquestes dinàmiques que han guiat la seva acció i estratègia política. Però una cosa és clara: davant l’actual situació a Catalunya, aquest partit i els seus líders actuen com només es podria esperar que actués una organització política que va emergir de les bases de col·lectius i organitzacions cíviques com a reacció al que aquestes mateixes bases intel·lectuals i socials en la resistència han denominat nacionalisme obligatori. Una altra cosa és que la seva posició en aquest sentit es mantingui en el temps, o que canviï degut a les lògiques instrumentals que l’han guiat en els últims temps. Potser en aquesta ocasió l’equilibri entre raons instrumentals i substantives (que no consisteixen únicament a optimitzar els seus interessos) pugui estar complementant-se i impulsant el partit, fent-lo connectar amb un nombre més gran de ciutadans i votants de cara a les pròximes cites electorals a Catalunya i Espanya. O potser no…
