Les terrasses fan viure les ciutats

Atocar de casa hi ha una terrassa amb unes quantes taules. Ara, si els dies són freds, no s’hi instal·len gaires clients, però no és estrany que hi seguin alguns turistes vinguts de països més freds.

    

És una terrassa que habitualment té molt èxit. Ara la porten unes persones evidentment orientals. No m’he assegut mai en aquelles cadires, no hi he pres cap cafè ni cap beguda, però quan passo per aquella cantonada –que no és un xamfrà– sovint la noia oriental em fa un gran somriure. Evidentment no sap qui sóc. Podria dir que, simplement, és un gest de complicitat visual.

    

Fa pocs dies he sabut que l’alcaldessa Ada Colau pacta flexibilitzar l’ordenança de les terrasses. Suposo que no és gens fàcil i espero que s’arribi a un acord entre el gremi i el govern municipal. Perquè les terrasses són espais de sociabilitat.

    

Jo sóc partidari de les terrasses dels cafès, sempre que l’ocupació no sigui excessiva, fins al punt que obligui el caminant a fer una volta. Ja fa anys, trobant-me en un país nòrdic, vaig viure una curiosa experiència. Havia sortit el sol i un centenar de persones desbordaven una plaça per recollir l’escalfor.

    

Llegeixo que en l’aplicació estricta de la normativa elaborada a Barcelona en el mandat anterior dels comuns van propiciar la retirada de més de 2.000 cadires de les terrasses de la ciutat de Barcelona.

    

Ara sembla que un acord entre el govern municipal i el Gremi permetrà que bars i restaurants de Barcelona recuperin moltes de les taules.

    

No sempre és fàcil distingir els usos dels abusos, i en una ciutat com Barcelona...

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

    

L’exagerat Jean-Jacques Rousseau va sentenciar que les ciutats eren l’abisme de l’espècie humana. A mi, en canvi, més aviat em sembla que una gran ciutat és una escola on s’ha d’aprendre a pactar.