Calcula que calcularàs

Calcula. Aquesta mare sempre calcula. Els fills volen anar a Barcelona, a passar el dia. N’estan farts, li criden, sempre enterrats en aquest barri, sense sortir mai, com fan els altres. ¡Ai, com fan els altres! La mare sospira i recorda l’època en què els nens eren petits i no es queixaven. Volem fer com aquell cop que vam anar a passejar per la Rambla i vam veure el mar i vam menjar una hamburguesa. ¿D’això quan fa? ¿Quan temps fa que no surten d’aquí? Que la rutina no passa dels carrers coneguts, trepitjats i retrepitjats les tardes de bon temps, un paisatge que sembla que els hagi quedat petit a mesura que han anat creixent. Però la mare calcula. És la seva salvació, la de tota la família, que des que va començar aquesta nit fosca que ja sembla eterna, no ha fet més que sumar i restar, multiplicar i dividir. Més restar i dividir que sumar, és clar. 

A la pensió mínima del marit hi ha de descomptar els rebuts, el menjar, que per molta ruta de supermercats que faci, sempre és massa car. D’això també se li queixen els nens. Tres boques que demanen alguna cosa més que els espaguetis de Càritas o les galetes Maria que tenen avorrides. Les volen de xocolata, volen llaminadures que no els fan falta, demanen més carn, menys patata, més iogurts frescos però la mare calcula, ha de calcular. També es queixen que n’estan farts, de portar roba de segona mà, que ells no n’estrenen mai. Diuen que la volen de marca, és a dir, amb l’etiqueta encara posada i aquella olor de nou. 

Família nombrosa

La mare calcula, pensa en la segona quota de material de l’escola que arribarà aquest mes i multiplica per tres. Pensa en el bitllet d’autocar, que amb descompte de família nombrosa i tot, és difícil que baixi dels 6 euros, i multiplica per cinc i hi afegeix la despesa de menjar fora. Posa a més que els nens no voldran tornar amb les mans buides. No, de cap manera, els números no donen per més. 

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Poc que s’ho hagués imaginat, aquesta mare, que hauria de calcular tant. Quan el marit treballava des que encara no havia sortit el sol fins que ja era fosca nit, el seu sou els permetia viure, calculant sempre, però sense aquesta angoixa constant. S’hi va deixar l’esquena, aixecant tots aquells edificis que van sortir com bolets en l’època de la bombolla, ell i tants altres. La salut a l’aigüera i una pensió que s’ha d’estirar fins a límits insospitats. 

Calcula i els diu que no, que aquest mes és impossible sortir i ells se li revolten, protesten contra la injustícia, contra el tedi de viure en un món que s’acaba en els límits del barri. Però se li queixen a ella i ella ha fer el sermó, els ha de renyar per voler viure per damunt de les seves possibilitats. Encara que sap que aquestes possibilitats són ben minses, els ha de retreure que vulguin l’impossible: una sortida a Barcelona.