Que tontos que érem

Mirar la televisió no és només mirar una pantalla, sinó diverses. Recordo que fa anys, quan emetien un debat, una entrevista o el que fos, podia veure’s en la totalitat d’aquelles velles 625 línies. Avui, però, apareixen diminutes pantalletes incrustades dins del nostre televisor, cadascuna oferint-nos una informació diferent. Per si amb això no n’hi hagués prou, els responsables dels programes inclouen missatges de text que apareixen per la dreta i es van perdent de mica en mica a la part esquerra.

L’altre dia, veient la Sexta, em va meravellar la quantitat de coses que anaven comunicant-me i de sobte vaig ser conscient de les tremendes possibilitats que ofereix aquella manera de fer tele.

A la pantalla principal, ocupant-ho gairebé tot, podia presenciar en directe una tertúlia. En un petit requadro situat a sota, veia en directe l’exterior del Congrés dels Diputats. En un altre, l’interior, una reportera esperant que li donessin pas. A sota, frases d’internautes opinant amb contundència sobre diversos assumptes. A dalt, a la dreta, un avanç de la programació de la cadena.

Em sorprèn que la cosa es quedés aquí, amb tan sols cinc o sis informacions a la vegada, quan els programes de televisió podrien anar més enllà i oferir-ne 700 o potser 800. ¿Què ho impedeix? Es tracta d’anar posant requadros i més requadros de mida reduïda i així l’espectador ja pot quedar-se tranquil sabent que no se li està escapant res.

Apareix Ana Pastor parlant-nos, per exemple, de Catalunya. Simultàniament, una pantalla ens mostra una manifestació plena de banderes a Brussel·les, una altra ens ofereix imatges dels principals líders polítics fent declaracions. En petit, 90 pantalletes podrien anar reproduint l’ambient en diferents carrers de Barcelona, per si hi passes alguna cosa important mentre parla la periodista.

Respecte a anunciar la programació posterior de la cadena, no veig per què ha de fer-se. Hi ha prou pantalletes minúscules per no anunciar-ho, sinó directament emetre-ho. ¿Per què esperar a veure una pel·lícula quan podem disfrutar-la mentre parla Ana? En el que dura un sol programa, per no perdre temps, podem veure a la vegada tota la programació de la Sexta. Tan sols hem d’anar movent els ulls amb rapidesa per no perdre’ns res.

¿I per què només de la Sexta? Incloguem més pantalletes i vegem també altres cadenes. Amb només  una ullada, asseguts al sofà, veiem simultàniament totes les televisions. ¿I si també hi afegim tot Netflix? No veig el motiu per deixar de fer-ho. I posem-hi també HBO. Cabre-hi, hi cap. Micropantalletes amb totes les sèries emetent a mínim volum, però audible, mentre Ana ens posa una maleïda hemeroteca.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Respecte als missatges de text, no ens conformem d’anar llegint els comentaris dels espectadors. Aprofitem el poder de la paraula escrita i afegim, de dreta a esquerra, de dalt a baix i en diagonal, fragments de les principals obres de la literatura universal. Bé, espereu, ¿per què només fragments? Posem els llibres sencers, que una pantalla, ben utilitzada, pot donar molt de joc.

¿Recordeu que burros que érem quan a la tele només sortia la cara de Joaquín Soler Serrano o la del seu convidat, gent avorridíssima com Borges que només podia parlar d’una cosa a la vegada? ¿Com vam poder ser tan rematadament tontos?